divendres, 6 de novembre de 2020

Encuéntrame


Encuéntrame, d’André Aciman. Alfaguara, juny 2020

Atenció, spoilers!

Ens han venut, erròniament, aquest llibre com la continuació de la història d'amor d'Elio i Oliver. 

Mentira! 

Les 100 primeres pàgines estan dedicades al pare de l'Elio, en Samuel que, si bé està molt ben escrita i és realment maca, jo no he comprat aquest llibre perquè durant 100 pàgines m'expliquin la història d'un personatge secundari que ni em ve ni em va. 

Seguidament apareix l'Elio, també amb una història que no té res a veure fins que a les darreres 20 pàgines, finalment, es troben l'Elio i l'Oliver. Al·leluia! 

En definitiva, és un bon llibre que explica quatre històries: la d'en Samuel, la de l'Elio, la de l'Oliver i la de l'Elio i l'Oliver. Però que no me'l venguin com una continuació de Call me by your name.

Puntuació: **

divendres, 9 d’octubre de 2020

La desaparició de Stephanie Mailer


La desaparició de Stephanie Mailer de Joël Dicker, La Campana, 2018

Tinc un problema amb en Joël, el primer llibre que vaig llegir seu, La veritat sobre el cas Harry Quebert, em va agradar molt, però després vaig llegir El llibre dels Baltimore i em va decebre tant que vaig dir que no tornaria a llegir-ne cap més de seu.

Però em van deixar aquest i vaig tornar a caure. Realment puc dir que, tot i l'extensió (656 pàgines) me'l vaig llegir bastant ràpid i si tinc en compte que no em sentia identificat amb cap personatge i que el que passava a la història em deixava bastant indiferent, és tot un mèrit.

Tot i que no és bo i que es podria resoldre amb la meitat de pàgines i quedaria molt millor, passa bé, sobretot per a les tardes de migdiada de l'estiu que és quan el vaig llegir.

De totes maneres, a no ser que siguis molt fan d'en Dicker, estalvia-te'l. 

Jo ja puc dir que a mi no m'enxamparà més. O sí. Qui ho pot saber...

Puntuació: *

dijous, 3 de setembre de 2020

Unorthodox

Unorthodox, de Deborah Feldman. Columna, Barcelona 2020 

El llibre porta per subtítol "L'escandalosa història de com vaig abandonar les meves arrels hassídiques", però jo, d'escandalosa, no li he trobat res. Pot ser és perquè la sèrie de Netflix és molt bona i el treball de la seva protagonista, excel·lent, i ens fa esperar que el llibre segueixi el seu camí, però no. Comparat amb la sèrie, el llibre és molt més "light" o dit d'una altra manera, més real, més semblant a la vida real.

Cert que les condicions de vida, sobretot per a les dones, dins de la comunitat hassídica és extremadament dura. Ser dona és no ser res, no tenen dret a res ni a desenvolupar-se com a persona, sempre han de dependre d'un home (el pare, el marit...). Però la Deborah ja des de petita, no ho accepta i tot i que vol desempallegar-se d'aquest llast, li costarà anys aconseguir-ho i també moltes renúncies.

Si no has vist la sèrie, és un llibre molt recomanable. Si l'has vist, et donarà un altre punt de vista de la realitat allunyada del cinema.

Puntuació: ****

dimarts, 11 de febrer de 2020

Records del futur


Records del futur, de Siri Hustvedt. Edicions 62. Barcelona, 2019.

Siri Hustvedt, des que va publicar el seu primer llibre l'any 1982, Reading to you, ha anat consolidant la seva carrera com escriptora de forma imparable fins a arribar a un moment dolç de la seva vida laboral en el que, per fi, ja no se la coneix com a "dona de...", sinó pel que val ella mateixa com a escriptora. Prova d'això són les magnífiques Elegia per un americà (2008), L'estiu sense homes (2011) o Records del futur (2019).

I d'aquest últim vull parlar perquè Records del futur no és una novel·la a l'ús, sinó que està a mig camí del dietari, de l'autobiografia i de la novel·la. Però és la seva vida el que ens explica? Potser sí o potser no, la veritat és que ens és igual perquè el que ens interessa és el que - i com - ens ho explica.

En ell acompanyem la S. durant un any de la seva vida, des del moment que arriba a viure a Nova York procedent de Minnesota l'any 1978, ingènua, innocent i plena de somnis, fins que, un any més tard, ha crescut - o l'han fet créixer - i endurir-se.

I el millor de tot és que l'acompanyem amb la visió que té ella mateixa als 23 anys amb els diaris escrits en el moment i la visió, des d'una mirada adulta i madura, que té ella en l'actualitat del que li va passar durant aquell any i dels sentiments que li provocà i que encara conserva després de tants anys.

Per tot això el llibre és una delícia de llegir

Puntuació: ***** 


dimecres, 22 de gener de 2020

Els mastegadors de Cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****



divendres, 20 de setembre de 2019

La Casa Alemanya


La Casa Alemanya, d'Annette Hess. Columna Edicions, abril 2019. Traducció de Judith Raigal Aran.

Valoració personal

Són necessaris més llibres sobre l'Holocaust? Crec que avui en dia, amb la que ens cau al damunt, sí. De totes maneres La Casa Alemanya no és un llibre sobre aquest terrible fet del segle XX, sinó que, donant-li un altre gir diferent, és una novel·la sobre les conseqüències que va tenir l'Holocaust pels alemanys descendents dels qui el van provocar o, amb la seva passivitat, permetre.

L'Eva no sap què va passar a Auschwitz. Viu feliç en el seu món idíl·lic en una Alemanya dels anys 60 que ja s'ha començat a recuperar dels estralls de la guerra i que ha decidit deixar els records del passat traumàtic tancats amb clau en oblidades habitacions fosques del cervell de cada persona. Però comença el judici contra els responsables del camp d'extermini i l'Eva es contractada d'intèrpret. A partir d'aquell moment la seva vida, el seu petit món feliç trontollarà al descobrir la veritat del que va passar, del que va fer la gent amb qui parla cada dia, dels seus veïns, dels seus pares...

La veritat és que al principi del llibre l'Eva se'ns fa antipàtica, una fleuma a qui li falta empenta per fer res i això fa que no empatitzes amb ella i la història se't faci a estones pesada. Però a poc a poc, a mida que ella evoluciona, el llibre també ho fa i arriba a enganxar-te bastant.

Puntuació: ***

Sinopsi editorial:

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

dimarts, 10 de setembre de 2019

La mort del comanador 1 i 2


La mort del comanador, d'Haruki Murakami. Editorial Empúries, gener 2019. Traducció d'Albert Nolla Cabellos.

Valoració personal

Murakami ha passat de ser un escriptor molt valorat i apreciat per gairebé tothom a començar a ser menyspreat per algunes persones. Jo no sóc d'aquests darrers. Per a mi, Murakami és un mestre. Si bé hi ha alguns llibres d'ells, sobretot de la seva primera etapa recuperats recentment en català, que no m'han convençut, tot el que ha escrit des de la seva magnífica Tòquio blues (Norwegian Wood) m'ha entusiasmat.

Aquesta novel·la, La mort del comanador, tot i no ser una gran obra, torna a recuperar l'esperit Murakami 100%. Aquella barreja de realisme màgic envoltat de no se sap quina atmosfera estranya que dota les seves històries d'un misteri suau que t'endinsa a poc a poc cap a un món interior, el de l'autor, però que no deixa de ser el teu propi món interior i, quan te n'adones d'això, et sorprèn. Com s'ho ha fet per aconseguir-ho? Aquí rau la seva genialitat.

A mi, amb Murakami, em passa una cosa curiosa: començo a llegir-lo i quan porto unes quantes pàgines, 20 o 30, penso "si no ha passat res i no puc deixar de llegir". És aquesta la seva màgia. No sé com s'ho fa perquè no passi gairebé res a les seves històries i no puguis deixar de llegir.

Puntuació: ****

Sinopsi editorial:

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament.
El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant campana que no sap d’on ve. En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.




dilluns, 21 de gener de 2019

Les vuit muntanyes


Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti. Navona editorial, març 2018. 287 pàgines. Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Valoració personal

És una delícia de llibre, un plaer de lectura. 

Una història sobre la solitud, sobre l'enyorança de la llar infantil, sobre el descobriment dels pares quan ja és massa tard per valorar-los com cal, sobre l'amistat, sobre el coneixement d'un mateix i l'aprenentatge d'acceptar-te i valorar-te, però sobre tot és una història d'amor a la muntanya i a la gent que hi viu.

Un llibre amb molt, moltíssim sentiment, però gens sentimental, que et va entrant a poc a poc amb força.

Puntuació: *****

Sinopsi editorial

En Pietro és un noi de ciutat, solitari i una mica sorrut, que estiueja als Alps italians. En Bruno és fill d'un paleta de la zona, una persona que només coneix les muntanyes i que pastura les vaques del seu oncle. Estiu rere estiu, en Pietro i en Bruno forgen una profunda amistat, però, amb els anys, els camins dels dos amics se separen... Qui dels dos haurà après més de la vida? El que ha recorregut les muntanyes de tot el món o el que només ha pujat al cim més alt?


dimarts, 16 d’octubre de 2018

Tigres de vidre


Tigres de vidre, de Toni Hill. Publicat per Rosa dels Vents el maig de 2018, 480 pàgines.

Valoració personal

Per mi, i sempre entenent que és una opinió personal, és un llibre irregular en el sentit que l'encreuament d'històries no deixa veure cap on aniran ni quina relació té una amb l'altra encara que hi hagi algun personatge comú. Així, la història dels dos homes que es retroben després de 40 anys d'haver comès un crim, per a mi és molt bona i enganxa molt la relació entre tots dos, la vida que tenen cadascú per separat, i la presència d'un tercer personatge "misteriós". Ara bé, la història de la noia polonesa, no li veig sentit al llarg del llibre, excepte al final, però tampoc em convenç gaire. Si no hi fos, el llibre funcionaria perfectament bé igual sense ressentir-s'hi gaire. 

El llibre funciona bé com a thriller amb algun gir de guió força interessant i està ben escrit. Una altra cosa és que a mi m'agradin o no aquests tipus d'arguments.

Puntuació ***

Sinopsis editorial

A finals dels setanta, en Víctor Yagüe i en Juanpe Zamora van ser alguna cosa més que companys de classe. La seva amistat, plena de confidències i jocs, d'alegries i pors, va traspassar les parets de l'aula i es va estendre pels conflictius carrers de la Ciutat Satèl·lit. Fins al 15 de desembre de 1978. Fins al dia en què un tràgic succés va sacsejar la consciència dels veïns. Fins al moment en què els nois es van veure obligats a triar entre lleialtat o salvació.
Trenta-set anys després, tots dos es retroben en aquest mateix escenari. La sort de cadascun ha agafat rumbs oposats. En Juanpe és un home a la deriva, sense futur i amb un present tèrbol; en Víctor, en canvi, pot considerar-se un triomfador. Potser per això se sent estranyament en deute amb el seu vell amic i decideix enfrontar-se als clarobscurs d'un cas tancat que, tot i així, continua envoltat d'inquietants preguntes que ningú no vol respondre.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

El Sindicat de l'Oblit


El Sindicat de l'Oblit, d'Albert Villaró. Publicat per Columna el febrer de 2018, 400 pàgines.

Valoració personal

És el retorn de mossèn Farràs, el capellà agent de la intel·ligència de la República Catalana, després de la missió de Els ambaixadors on vam veure com la República Catalana es refà de la invasió nazi i s'enfronta a les amenaces de la veïna Espanya. 

En aquesta ocasió Farràs haurà d'aparcar la seva jubilació per, juntament amb el Sindicat de l'Oblit, una colla de joves de diferents camps professionals, haurà d'esbrinar, 40 anys després, què va passar realment en l'atemptat del 18 de juliol de 1936 que va acabar amb la vida de Francisco Franco.

No tan reeixida com Els ambaixadors, aquesta novel·la és una bona ficció distòpica a mig camí de les històries d'espies i de la ciència ficció que es llegeix bé i que. sobretot, et fa pensar molt amb allò del "què hauria passat si..."

Puntuació ***

Sinopsis editorial

1975. A la Catalunya ucrònica d’Els ambaixadors, mossèn Farràs, l’agent més singular que mai ha tingut la intel·ligència de la República Catalana, ha d’enfrontar-se, sense voler-ho i en defensa de la pàtria amenaçada, a un dels seus fantasmes: l’operació Siscló, l’atemptat que va acabar amb la vida del general Francisco Franco el dia 18 de juliol de 1936. Les regles del joc han canviat, i allò que els havia semblat lògic en aquell moment no ho era tant. Farràs s'ha fet gran: en un equilibri impossible entre l'experiència i la confiança en un futur incert haurà d'encarar una darrera missió, la més difícil de totes: corregir els errors del passat.