dimarts, 11 de febrer de 2020

Records del futur


Records del futur, de Siri Hustvedt. Edicions 62. Barcelona, 2019.

Siri Hustvedt, des que va publicar el seu primer llibre l'any 1982, Reading to you, ha anat consolidant la seva carrera com escriptora de forma imparable fins a arribar a un moment dolç de la seva vida laboral en el que, per fi, ja no se la coneix com a "dona de...", sinó pel que val ella mateixa com a escriptora. Prova d'això són les magnífiques Elegia per un americà (2008), L'estiu sense homes (2011) o Records del futur (2019).

I d'aquest últim vull parlar perquè Records del futur no és una novel·la a l'ús, sinó que està a mig camí del dietari, de l'autobiografia i de la novel·la. Però és la seva vida el que ens explica? Potser sí o potser no, la veritat és que ens és igual perquè el que ens interessa és el que - i com - ens ho explica.

En ell acompanyem la S. durant un any de la seva vida, des del moment que arriba a viure a Nova York procedent de Minnesota l'any 1978, ingènua, innocent i plena de somnis, fins que, un any més tard, ha crescut - o l'han fet créixer - i endurir-se.

I el millor de tot és que l'acompanyem amb la visió que té ella mateixa als 23 anys amb els diaris escrits en el moment i la visió, des d'una mirada adulta i madura, que té ella en l'actualitat del que li va passar durant aquell any i dels sentiments que li provocà i que encara conserva després de tants anys.

Per tot això el llibre és una delícia de llegir

Puntuació: ***** 


dimecres, 22 de gener de 2020

Els mastegadors de Cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****



divendres, 20 de setembre de 2019

La Casa Alemanya


La Casa Alemanya, d'Annette Hess. Columna Edicions, abril 2019. Traducció de Judith Raigal Aran.

Valoració personal

Són necessaris més llibres sobre l'Holocaust? Crec que avui en dia, amb la que ens cau al damunt, sí. De totes maneres La Casa Alemanya no és un llibre sobre aquest terrible fet del segle XX, sinó que, donant-li un altre gir diferent, és una novel·la sobre les conseqüències que va tenir l'Holocaust pels alemanys descendents dels qui el van provocar o, amb la seva passivitat, permetre.

L'Eva no sap què va passar a Auschwitz. Viu feliç en el seu món idíl·lic en una Alemanya dels anys 60 que ja s'ha començat a recuperar dels estralls de la guerra i que ha decidit deixar els records del passat traumàtic tancats amb clau en oblidades habitacions fosques del cervell de cada persona. Però comença el judici contra els responsables del camp d'extermini i l'Eva es contractada d'intèrpret. A partir d'aquell moment la seva vida, el seu petit món feliç trontollarà al descobrir la veritat del que va passar, del que va fer la gent amb qui parla cada dia, dels seus veïns, dels seus pares...

La veritat és que al principi del llibre l'Eva se'ns fa antipàtica, una fleuma a qui li falta empenta per fer res i això fa que no empatitzes amb ella i la història se't faci a estones pesada. Però a poc a poc, a mida que ella evoluciona, el llibre també ho fa i arriba a enganxar-te bastant.

Puntuació: ***

Sinopsi editorial:

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

dimarts, 10 de setembre de 2019

La mort del comanador 1 i 2


La mort del comanador, d'Haruki Murakami. Editorial Empúries, gener 2019. Traducció d'Albert Nolla Cabellos.

Valoració personal

Murakami ha passat de ser un escriptor molt valorat i apreciat per gairebé tothom a començar a ser menyspreat per algunes persones. Jo no sóc d'aquests darrers. Per a mi, Murakami és un mestre. Si bé hi ha alguns llibres d'ells, sobretot de la seva primera etapa recuperats recentment en català, que no m'han convençut, tot el que ha escrit des de la seva magnífica Tòquio blues (Norwegian Wood) m'ha entusiasmat.

Aquesta novel·la, La mort del comanador, tot i no ser una gran obra, torna a recuperar l'esperit Murakami 100%. Aquella barreja de realisme màgic envoltat de no se sap quina atmosfera estranya que dota les seves històries d'un misteri suau que t'endinsa a poc a poc cap a un món interior, el de l'autor, però que no deixa de ser el teu propi món interior i, quan te n'adones d'això, et sorprèn. Com s'ho ha fet per aconseguir-ho? Aquí rau la seva genialitat.

A mi, amb Murakami, em passa una cosa curiosa: començo a llegir-lo i quan porto unes quantes pàgines, 20 o 30, penso "si no ha passat res i no puc deixar de llegir". És aquesta la seva màgia. No sé com s'ho fa perquè no passi gairebé res a les seves històries i no puguis deixar de llegir.

Puntuació: ****

Sinopsi editorial:

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament.
El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant campana que no sap d’on ve. En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.




dilluns, 21 de gener de 2019

Les vuit muntanyes


Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti. Navona editorial, març 2018. 287 pàgines. Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Valoració personal

És una delícia de llibre, un plaer de lectura. 

Una història sobre la solitud, sobre l'enyorança de la llar infantil, sobre el descobriment dels pares quan ja és massa tard per valorar-los com cal, sobre l'amistat, sobre el coneixement d'un mateix i l'aprenentatge d'acceptar-te i valorar-te, però sobre tot és una història d'amor a la muntanya i a la gent que hi viu.

Un llibre amb molt, moltíssim sentiment, però gens sentimental, que et va entrant a poc a poc amb força.

Puntuació: *****

Sinopsi editorial

En Pietro és un noi de ciutat, solitari i una mica sorrut, que estiueja als Alps italians. En Bruno és fill d'un paleta de la zona, una persona que només coneix les muntanyes i que pastura les vaques del seu oncle. Estiu rere estiu, en Pietro i en Bruno forgen una profunda amistat, però, amb els anys, els camins dels dos amics se separen... Qui dels dos haurà après més de la vida? El que ha recorregut les muntanyes de tot el món o el que només ha pujat al cim més alt?


dimarts, 16 d’octubre de 2018

Tigres de vidre


Tigres de vidre, de Toni Hill. Publicat per Rosa dels Vents el maig de 2018, 480 pàgines.

Valoració personal

Per mi, i sempre entenent que és una opinió personal, és un llibre irregular en el sentit que l'encreuament d'històries no deixa veure cap on aniran ni quina relació té una amb l'altra encara que hi hagi algun personatge comú. Així, la història dels dos homes que es retroben després de 40 anys d'haver comès un crim, per a mi és molt bona i enganxa molt la relació entre tots dos, la vida que tenen cadascú per separat, i la presència d'un tercer personatge "misteriós". Ara bé, la història de la noia polonesa, no li veig sentit al llarg del llibre, excepte al final, però tampoc em convenç gaire. Si no hi fos, el llibre funcionaria perfectament bé igual sense ressentir-s'hi gaire. 

El llibre funciona bé com a thriller amb algun gir de guió força interessant i està ben escrit. Una altra cosa és que a mi m'agradin o no aquests tipus d'arguments.

Puntuació ***

Sinopsis editorial

A finals dels setanta, en Víctor Yagüe i en Juanpe Zamora van ser alguna cosa més que companys de classe. La seva amistat, plena de confidències i jocs, d'alegries i pors, va traspassar les parets de l'aula i es va estendre pels conflictius carrers de la Ciutat Satèl·lit. Fins al 15 de desembre de 1978. Fins al dia en què un tràgic succés va sacsejar la consciència dels veïns. Fins al moment en què els nois es van veure obligats a triar entre lleialtat o salvació.
Trenta-set anys després, tots dos es retroben en aquest mateix escenari. La sort de cadascun ha agafat rumbs oposats. En Juanpe és un home a la deriva, sense futur i amb un present tèrbol; en Víctor, en canvi, pot considerar-se un triomfador. Potser per això se sent estranyament en deute amb el seu vell amic i decideix enfrontar-se als clarobscurs d'un cas tancat que, tot i així, continua envoltat d'inquietants preguntes que ningú no vol respondre.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

El Sindicat de l'Oblit


El Sindicat de l'Oblit, d'Albert Villaró. Publicat per Columna el febrer de 2018, 400 pàgines.

Valoració personal

És el retorn de mossèn Farràs, el capellà agent de la intel·ligència de la República Catalana, després de la missió de Els ambaixadors on vam veure com la República Catalana es refà de la invasió nazi i s'enfronta a les amenaces de la veïna Espanya. 

En aquesta ocasió Farràs haurà d'aparcar la seva jubilació per, juntament amb el Sindicat de l'Oblit, una colla de joves de diferents camps professionals, haurà d'esbrinar, 40 anys després, què va passar realment en l'atemptat del 18 de juliol de 1936 que va acabar amb la vida de Francisco Franco.

No tan reeixida com Els ambaixadors, aquesta novel·la és una bona ficció distòpica a mig camí de les històries d'espies i de la ciència ficció que es llegeix bé i que. sobretot, et fa pensar molt amb allò del "què hauria passat si..."

Puntuació ***

Sinopsis editorial

1975. A la Catalunya ucrònica d’Els ambaixadors, mossèn Farràs, l’agent més singular que mai ha tingut la intel·ligència de la República Catalana, ha d’enfrontar-se, sense voler-ho i en defensa de la pàtria amenaçada, a un dels seus fantasmes: l’operació Siscló, l’atemptat que va acabar amb la vida del general Francisco Franco el dia 18 de juliol de 1936. Les regles del joc han canviat, i allò que els havia semblat lògic en aquell moment no ho era tant. Farràs s'ha fet gran: en un equilibri impossible entre l'experiència i la confiança en un futur incert haurà d'encarar una darrera missió, la més difícil de totes: corregir els errors del passat.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

El llibre de la fusta


El llibre de la fusta. Una vida als boscos, de Lars Mytting. Publicat per Ara llibres el novembre de 2017. 208 pàgines.

Valoració personal

Que fa algú mediterrani llegint un llibre sobre el món de la fusta escrit per un norueg? La veritat és que no sé perquè em va atraure aquest llibre més enllà del record que tinc de quan era petit i vivíem en una casa on la llar de foc era ben present (i una font de calor imprescindible) durant tot l'hivern. D'aquella època em va quedar, potser, el gust per la fusta, per tocar-la i tenir-la a prop. Per això el vaig agafar amb curiositat.

El millor d'aquesta obra són les històries humanes que hi ha darrera i que l'autor va deixant a poc a poc, com la de l'avi que apila la fusta a principi de primavera per deixar-li a la seva dona quan ell falti convertint-se en una herència d'escalfor i de vida en el fred hivern norueg.

Crec que l'han volgut vendre com a llibre d'autoajuda o de creixement personal o, fins i tot amb el subtítol de "Una vida als boscos", com una història personal de l'autor aïllat en un bosc, però no és res d'això, és bàsicament una guia de com tallar un tronc, com apilar la llenya o quina estufa ens convé més, amanit amb petites experiències de la gent del camp de Noruega. 

No és un llibre fàcil de recomanar, ni ho faria, però per a mi ha estat agradable de llegir i he après moltes coses de la fusta i d'aquella societat.

Puntuació ***


Sinopsis editorial

Quan estem davant d’una llar de foc ens envaeix la dolça calma espiritual de veure dansar les flames i escoltar els espetecs de la fusta. És la culminació d’una mena de litúrgia mil·lenària que no comença en l’acte de disposar els troncs per poder encendre el foc a la primera, sinó que ens porta més enllà, quan les generacions que ens precediren van sembrar als boscos la llavor que ens donarà caliu en els dies freds de l’hivern. L’ésser humà ha acomplert amb abnegació absoluta des de l’alba del temps les feines de talar fusta i emmagatzemar-la. En l’imperi de la virtualitat, poques coses són més tangibles que una muntanya de troncs apilonats després d’haver estat talats a cops de destral.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Todo esto te daré


Todo esto te daré, de Dolores Redondo, guanyadora del Premi Planeta 2016. Publicat per Editorial Planeta el novembre de 2016. 624 pàgines.

Valoració personal

No sóc de llegir premis Planeta perquè sóc de l'opinió que aquest certamen està totalment adulterat, però per la temàtica, per l'autora i perquè me'l van recomanar especialment, el vaig agafar i he de dir que em va sorprendre gratament.

Comença, com no, amb una mort, però no és el mort l'important, sinó qui queda, l'home del difunt que primer ha d'assumir la pèrdua i després els enganys del marit que passen per descobrir que tenia una vida secreta lluny de la llar familiar i que no tenia res a veure amb cap amant, sinó amb la família. Una família de nobles vinguts a menys que volen mantenir els seus privilegis i les aparences costi el que costi, encara que sigui la felicitat (o la vida) dels seus membres.

Sota l'aparença d'un thriller ben articulat, s'amaga la crítica a una societat caduca, tancada i ferotge amb el retrat d'una sèrie de personatges que amaguen molt més del que mostren per no fer evident la seva mesquinesa. 

És un llibre, que tot i les seves 624 pàgines, es llegeix molt bé i ràpid. Jo el vaig devorar en una setmana.

Puntuació ****

Sinopsi de l'editorial

En el escenario majestuoso de la Ribeira Sacra, Álvaro sufre un accidente que acabará con su vida. Cuando Manuel, su marido, llega a Galicia para reconocer el cadáver, descubre que la investigación sobre el caso se ha cerrado con demasiada rapidez. El rechazo de su poderosa familia política, los Muñiz de Dávila, le impulsa a huir pero le retiene el alegato contra la impunidad que Nogueira, un guardia civil jubilado, esgrime contra la familia de Álvaro, nobles mecidos en sus privilegios, y la sospecha de que ésa no es la primera muerte de su entorno que se ha enmascarado como accidental. Lucas, un sacerdote amigo de la infancia de Álvaro, se une a Manuel y a Nogueira en la reconstrucción de la vida secreta de quien creían conocer bien.

La inesperada amistad de estos tres hombres sin ninguna afinidad aparente ayuda a Manuel a navegar entre el amor por quien fue su marido y el tormento de haber vivido de espaldas a la realidad, blindado tras la quimera de su mundo de escritor. Empezará así la búsqueda de la verdad, en un lugar de fuertes creencias y arraigadas costumbres en el que la lógica nunca termina de atar todos los cabos.


dilluns, 4 de desembre de 2017

Els homes i els dies


Avui parlaré d'un llibre que encara no he acabat, però és que no m'hi puc estar perquè em sembla magnífic. Es tracta de Els homes i els dies, l'obra completa de David Vilaseca publicat per l'Altre Editorial.

No coneixia res d'ell, però un dia d'aquest novembre vaig veure a l'Ara Llegim que en parlaven en motiu de la recent publicació i em va semblar molt interessant, sobretot per la història del David que va morir molt jove, amb 46 anys, atropellat per un camió quan anava amb bicicleta per Londres. En vida només havia publicat un llibre, L'aprenentatge de la soledat, que és el que llegeixo ara i que té una força brutal.


No deixa de ser literatura del jo, és a dir, els diaris del David (em refereixo pel nom de pila per la proximitat que s'hi estableix amb ell llegint-lo, es converteix en un amic), la seva veu parlant-te directament, sense embuts, amb tota franquesa i duresa. Ell era especialista en aquesta literatura i va publicar el diari en forma novel·lada o literària per fer-lo més universal.

Però tot i que és la seva vida i, a priori, podries pensar que no t'interessa la vida d'un desconegut, només començar les primeres línies ja no pots deixar de continuar, de sentir empatia per ell, d'apreciar-lo i fins i tot estimar-lo, i sobre tot acompanyar-lo amb aquest aprenentatge vital de la soledat.

És un llibre per gaudir llegint. No s'ha d'anar, ni cal, amb preses. És un d'aquells llibres que cal madurar a poc a poc i descobrir pàgina a pàgina, dia a dia, paraula a paraula.

Puntuació *****