dimarts, 16 d’octubre de 2018

Tigres de vidre


Tigres de vidre, de Toni Hill. Publicat per Rosa dels Vents el maig de 2018, 480 pàgines.

Valoració personal

Per mi, i sempre entenent que és una opinió personal, és un llibre irregular en el sentit que l'encreuament d'històries no deixa veure cap on aniran ni quina relació té una amb l'altra encara que hi hagi algun personatge comú. Així, la història dels dos homes que es retroben després de 40 anys d'haver comès un crim, per a mi és molt bona i enganxa molt la relació entre tots dos, la vida que tenen cadascú per separat, i la presència d'un tercer personatge "misteriós". Ara bé, la història de la noia polonesa, no li veig sentit al llarg del llibre, excepte al final, però tampoc em convenç gaire. Si no hi fos, el llibre funcionaria perfectament bé igual sense ressentir-s'hi gaire. 

El llibre funciona bé com a thriller amb algun gir de guió força interessant i està ben escrit. Una altra cosa és que a mi m'agradin o no aquests tipus d'arguments.

Puntuació ***

Sinopsis editorial

A finals dels setanta, en Víctor Yagüe i en Juanpe Zamora van ser alguna cosa més que companys de classe. La seva amistat, plena de confidències i jocs, d'alegries i pors, va traspassar les parets de l'aula i es va estendre pels conflictius carrers de la Ciutat Satèl·lit. Fins al 15 de desembre de 1978. Fins al dia en què un tràgic succés va sacsejar la consciència dels veïns. Fins al moment en què els nois es van veure obligats a triar entre lleialtat o salvació.
Trenta-set anys després, tots dos es retroben en aquest mateix escenari. La sort de cadascun ha agafat rumbs oposats. En Juanpe és un home a la deriva, sense futur i amb un present tèrbol; en Víctor, en canvi, pot considerar-se un triomfador. Potser per això se sent estranyament en deute amb el seu vell amic i decideix enfrontar-se als clarobscurs d'un cas tancat que, tot i així, continua envoltat d'inquietants preguntes que ningú no vol respondre.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

El Sindicat de l'Oblit


El Sindicat de l'Oblit, d'Albert Villaró. Publicat per Columna el febrer de 2018, 400 pàgines.

Valoració personal

És el retorn de mossèn Farràs, el capellà agent de la intel·ligència de la República Catalana, després de la missió de Els ambaixadors on vam veure com la República Catalana es refà de la invasió nazi i s'enfronta a les amenaces de la veïna Espanya. 

En aquesta ocasió Farràs haurà d'aparcar la seva jubilació per, juntament amb el Sindicat de l'Oblit, una colla de joves de diferents camps professionals, haurà d'esbrinar, 40 anys després, què va passar realment en l'atemptat del 18 de juliol de 1936 que va acabar amb la vida de Francisco Franco.

No tan reeixida com Els ambaixadors, aquesta novel·la és una bona ficció distòpica a mig camí de les històries d'espies i de la ciència ficció que es llegeix bé i que. sobretot, et fa pensar molt amb allò del "què hauria passat si..."

Puntuació ***

Sinopsis editorial

1975. A la Catalunya ucrònica d’Els ambaixadors, mossèn Farràs, l’agent més singular que mai ha tingut la intel·ligència de la República Catalana, ha d’enfrontar-se, sense voler-ho i en defensa de la pàtria amenaçada, a un dels seus fantasmes: l’operació Siscló, l’atemptat que va acabar amb la vida del general Francisco Franco el dia 18 de juliol de 1936. Les regles del joc han canviat, i allò que els havia semblat lògic en aquell moment no ho era tant. Farràs s'ha fet gran: en un equilibri impossible entre l'experiència i la confiança en un futur incert haurà d'encarar una darrera missió, la més difícil de totes: corregir els errors del passat.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

El llibre de la fusta


El llibre de la fusta. Una vida als boscos, de Lars Mytting. Publicat per Ara llibres el novembre de 2017. 208 pàgines.

Valoració personal

Que fa algú mediterrani llegint un llibre sobre el món de la fusta escrit per un norueg? La veritat és que no sé perquè em va atraure aquest llibre més enllà del record que tinc de quan era petit i vivíem en una casa on la llar de foc era ben present (i una font de calor imprescindible) durant tot l'hivern. D'aquella època em va quedar, potser, el gust per la fusta, per tocar-la i tenir-la a prop. Per això el vaig agafar amb curiositat.

El millor d'aquesta obra són les històries humanes que hi ha darrera i que l'autor va deixant a poc a poc, com la de l'avi que apila la fusta a principi de primavera per deixar-li a la seva dona quan ell falti convertint-se en una herència d'escalfor i de vida en el fred hivern norueg.

Crec que l'han volgut vendre com a llibre d'autoajuda o de creixement personal o, fins i tot amb el subtítol de "Una vida als boscos", com una història personal de l'autor aïllat en un bosc, però no és res d'això, és bàsicament una guia de com tallar un tronc, com apilar la llenya o quina estufa ens convé més, amanit amb petites experiències de la gent del camp de Noruega. 

No és un llibre fàcil de recomanar, ni ho faria, però per a mi ha estat agradable de llegir i he après moltes coses de la fusta i d'aquella societat.

Puntuació ***


Sinopsis editorial

Quan estem davant d’una llar de foc ens envaeix la dolça calma espiritual de veure dansar les flames i escoltar els espetecs de la fusta. És la culminació d’una mena de litúrgia mil·lenària que no comença en l’acte de disposar els troncs per poder encendre el foc a la primera, sinó que ens porta més enllà, quan les generacions que ens precediren van sembrar als boscos la llavor que ens donarà caliu en els dies freds de l’hivern. L’ésser humà ha acomplert amb abnegació absoluta des de l’alba del temps les feines de talar fusta i emmagatzemar-la. En l’imperi de la virtualitat, poques coses són més tangibles que una muntanya de troncs apilonats després d’haver estat talats a cops de destral.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Todo esto te daré


Todo esto te daré, de Dolores Redondo, guanyadora del Premi Planeta 2016. Publicat per Editorial Planeta el novembre de 2016. 624 pàgines.

Valoració personal

No sóc de llegir premis Planeta perquè sóc de l'opinió que aquest certamen està totalment adulterat, però per la temàtica, per l'autora i perquè me'l van recomanar especialment, el vaig agafar i he de dir que em va sorprendre gratament.

Comença, com no, amb una mort, però no és el mort l'important, sinó qui queda, l'home del difunt que primer ha d'assumir la pèrdua i després els enganys del marit que passen per descobrir que tenia una vida secreta lluny de la llar familiar i que no tenia res a veure amb cap amant, sinó amb la família. Una família de nobles vinguts a menys que volen mantenir els seus privilegis i les aparences costi el que costi, encara que sigui la felicitat (o la vida) dels seus membres.

Sota l'aparença d'un thriller ben articulat, s'amaga la crítica a una societat caduca, tancada i ferotge amb el retrat d'una sèrie de personatges que amaguen molt més del que mostren per no fer evident la seva mesquinesa. 

És un llibre, que tot i les seves 624 pàgines, es llegeix molt bé i ràpid. Jo el vaig devorar en una setmana.

Puntuació ****

Sinopsi de l'editorial

En el escenario majestuoso de la Ribeira Sacra, Álvaro sufre un accidente que acabará con su vida. Cuando Manuel, su marido, llega a Galicia para reconocer el cadáver, descubre que la investigación sobre el caso se ha cerrado con demasiada rapidez. El rechazo de su poderosa familia política, los Muñiz de Dávila, le impulsa a huir pero le retiene el alegato contra la impunidad que Nogueira, un guardia civil jubilado, esgrime contra la familia de Álvaro, nobles mecidos en sus privilegios, y la sospecha de que ésa no es la primera muerte de su entorno que se ha enmascarado como accidental. Lucas, un sacerdote amigo de la infancia de Álvaro, se une a Manuel y a Nogueira en la reconstrucción de la vida secreta de quien creían conocer bien.

La inesperada amistad de estos tres hombres sin ninguna afinidad aparente ayuda a Manuel a navegar entre el amor por quien fue su marido y el tormento de haber vivido de espaldas a la realidad, blindado tras la quimera de su mundo de escritor. Empezará así la búsqueda de la verdad, en un lugar de fuertes creencias y arraigadas costumbres en el que la lógica nunca termina de atar todos los cabos.


dilluns, 4 de desembre de 2017

Els homes i els dies


Avui parlaré d'un llibre que encara no he acabat, però és que no m'hi puc estar perquè em sembla magnífic. Es tracta de Els homes i els dies, l'obra completa de David Vilaseca publicat per l'Altre Editorial.

No coneixia res d'ell, però un dia d'aquest novembre vaig veure a l'Ara Llegim que en parlaven en motiu de la recent publicació i em va semblar molt interessant, sobretot per la història del David que va morir molt jove, amb 46 anys, atropellat per un camió quan anava amb bicicleta per Londres. En vida només havia publicat un llibre, L'aprenentatge de la soledat, que és el que llegeixo ara i que té una força brutal.


No deixa de ser literatura del jo, és a dir, els diaris del David (em refereixo pel nom de pila per la proximitat que s'hi estableix amb ell llegint-lo, es converteix en un amic), la seva veu parlant-te directament, sense embuts, amb tota franquesa i duresa. Ell era especialista en aquesta literatura i va publicar el diari en forma novel·lada o literària per fer-lo més universal.

Però tot i que és la seva vida i, a priori, podries pensar que no t'interessa la vida d'un desconegut, només començar les primeres línies ja no pots deixar de continuar, de sentir empatia per ell, d'apreciar-lo i fins i tot estimar-lo, i sobre tot acompanyar-lo amb aquest aprenentatge vital de la soledat.

És un llibre per gaudir llegint. No s'ha d'anar, ni cal, amb preses. És un d'aquells llibres que cal madurar a poc a poc i descobrir pàgina a pàgina, dia a dia, paraula a paraula.

Puntuació *****

dimarts, 21 de novembre de 2017

Els herois de la nit


Els herois de la nit, de Josep Maria Quintana. Publicat per editorial Proa l'any 2010.

Fa temps que li tinc posat l'ull a aquest autor menorquí, sobretot després de llegir la seva magnífica Els Nikolaidis, també publicada per Proa, on retratava una nissaga de grecs a la Menorca del segle XVII.

Amb Els herois de la nit, Quintana ens explicat una història situada a cavall del segle XVI i el XVIII en una illa fictícia del Mediterrani, Pregonda, un "alter-ego" de Menorca, on retrata de forma dura i descarnada, les misèries d'una societat tancada i gairebé aïllada que intenta sobreviure esborrant el passat, que no sempre és tan gloriós com es voldria i hi ha coses que cal amagar.

Un arxiver rep l'encàrrec d'escriure un panegíric que exalti els herois que van sobreviure a un brutal atac otomà ocorregut a l'illa de Pregonda al segle XVI i que la va deixar amb la població molt delmada, per commemorar el bicentenari dels fets. Però a mesura que la investigació de l'arxiver avança per documents i arxius va descobrint que aquells herois que tothom exalça, no van ser tan herois i fins i tot, alguns d'ells van ser uns miserables egoistes que només van mirar de mantenir el seu poder i privilegis. El dilema moral de l'arxiver serà si ha de fer pública la veritat del que va passar realment l'Any de la Desgràcia, o complir amb l'encàrrec rebut. I és que les misèries, per molts segles que passin, continuen ben presents.

Puntuació ****

Sinopsi de l'editorial:

Amb el ritme i la forma d'una novel·la d'aventures, Els herois de la nit recrea el setge i l'assalt que el 1558 va patir Ciutadella de Menorca -a la novel·la, Pregonda- per part dels turcs. L'almirall Piale Paixà, al capdavant d'una flota de més de cent vaixells i d'uns tretze mil homes, va arrasar la ciutat i va segrestar prop de 5.000 menorquins, que van ser transportats a Constantinoble i venuts com a esclaus. El protagonista de la novel·la, Arnau Vidal, està inspirat en un personatge històric, rescatador d'esclaus, espia del rei i autor d'un diari personal de gran interès. Aquest jove protagonista aconsegueix fugir del captiveri i trobar el seu germà gran en la bulliciosa capital otomana. Tot i la falta d'implicació del germà, que s'ha convertit a l'islam i ha esdevingut ric i poderós, Arnau s'entossudeix a alliberar els esclaus. Aconsegueix els diners per tornar la llibertat a Helena Martorell, esclava del metge del gran visir, i no cessa en l'intent de comprometre tant el rei Felip II com els poders illencs en el rescat dels compatriotes segrestats.Els herois de la nit mostra no només l'abisme cultural entre la Turquia de Solimà el Magnífic i l'Espanya de Felip II, sinó també el rerefons d'unes societats que funcionen al marge dels principis que prediquen. Josep M. Quintana ha escrit una novel·la històrica i d'aventures que desvela la corrupció soterrada del poder.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Un gos. Alejandro Palomas


Valoració personal:

Un gos, d'Alejandro Palomas, és la despullada sentimental d'un home envers els sentiments que li desperta la seva fràgil - i a l'hora dura - mare i el seu gos. Un cant d'amor al nostre millor amic i una reconciliació filio-materna escrita amb tan de sentiment (que no sentimental), tan cruament que és difícil quedar indiferent davant d'aquest llibre. De fet, és impossible quedar indiferent davant de cap novel·la de Palomas, a no ser que tinguis un cor de pedra, però llavors no llegiries aquest autor i probablement no llegiries.

Recomano al 1000 per 1000 aquest autor que vaig descobrir amb aquest llibre.

Alejandro Palomas. Un gos. 352 pàgines. Editorial Columna. Barcelona, 2016

Puntuació *****

Sinopsi de l'editorial:

En sortir de casa de la seva mare Amalia, en Fer ha vist com un cotxe atropellava el seu gos R. Sense dubtar-ho ni un minut, el recull i recorre amb ell en braços cinc carrers fins a arribar al veterinari, creient que ha mort. Ara toca esperar, mentre mantenen en observació un R inconscient. «Marxa, et cridarem. No esperis aquí». Així comença Un gos.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Entre dioses y monstruos, de Joan Lluís Goas


El que havia estat durant 10 anys director del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de diversos programes de televisió, decideix, per fi, fer-nos cinc cèntims de les seves impressions sobre les estrelles cinematogràfiques que va conèixer mentre era director del festival.

Alguns eren vertaders déus, amables, propers, amigables. D'altres eren vertaders monstres, egocèntrics, borratxos, estúpids.

Qui és déu i qui és dimoni? Goas ens dóna la seva impressió i a nosaltres ens queda la darrera opció de si comprar-li o no. Tal persona va ser monstre en aquell moment, però no sempre? Va ser un déu o deessa fugaç?

Harrison Ford és com l'Indiana o en Han Solo? Què en saps de Christopher Lee? Com era Anthony Perkins? Quina olor feia el director Dario Argento? Steven Seagal és un actor de debò? Com era Michael Jackson en la distància curta?

Tot això i més ho descobrireu en aquest llibre i us ben asseguro que us en quedareu amb ganes de més.

Joan Lluís Goas. Entre dioses y monstruos. 224 pàgines. Editorial Alrevés. Barcelona, 2016. 

dimarts, 27 de desembre de 2016

The Time of My Life, de Hadley Freeman

The Time of My Life, de Hadley Freeman

Valoració personal:

The Time of My Life, escrit per la periodista Hadley Freeman, és un assaig que analitza les pel·lícules dels anys 80 preferides de l'autora, però que, per extensió, ho és de tot el cinema d'aquesta dècada.
De cada pel·lícula s'estudia què va aportar al cinema, quins aspectes han perdurat i s'han desenvolupat en les dècades següents, però sobretot ens mostra com ha evolucionat el cinema, i que no sempre és cap a millor. Com Hollywood ha passat d'arriscar-se amb propostes novedoses que parlaven de molts temes d'actualitat i temes que afectaven a les dones en concret, com l'avortament, a pel·lícules totalment conservadores on certs temes han passat a ser tabús, com per exemple, el mateix avortament o el sexe entre adolescents tan presents en les pel·lícules d'aquella època.
És un bon assaig que ens permet entendre molt bé la situació del cinema actual, reflex de la societat de la segona dècada del segle XXI.

Sinopsi de l'editorial:

Dirty Dancing; nos enseñó que sí, las mujeres abortan.
La princesa prometida; que el amor verdadero no es un cuento de hadas.
Cazafantasmas; nos enseñó que la amistad masculina no tiene por qué ser inmadura.
La chica de rosa; nos enseñó que la personalidad no depende del vestido que lleves.
Todo en un día; nos enseñó que siempre habrá clases sociales.
Regreso al futuro; nos enseñó que nuestros padres son tan complicados como nosotros.

 * * * *

No sabíamos que las películas que nos cambiaron la vida también nos estaban preparando para las luchas de hoy. Un ensayo revelador.

«Inteligente, polémico, divertidísimo. Revelador.»
The Independent

«Trasciende la nostalgia fácil para iluminar los cambios de paradigma cultural.»
The Sunday Times  

L'autora: Hadley Freeman


dilluns, 24 d’octubre de 2016

GERMÀ DE GEL. Alicia Kopf


Valoració personal:

Com a vegades passa, buscant a la biblioteca un altre llibre de títol similar, que ja estava en préstec, vaig anar a parar a aquest. Reconec que el vaig agafar per la portada i perquè l'autora, debutant, és una jove gironina.

Les primeres pàgines em van semblar una mena de tractat o assaig sobre els descobriments del Pol Nord a principi del segle XX i no sabia ben bé cap on em duria la història. Fins i tot vaig estar a punt de deixar-lo. Però llavors apareix la veu de la protagonista i del seu germà autista, el germà de gel, i em va sorprendre. Després ja no vaig poder parar i la lectura d'aquesta novel·la es va convertir en un petit plaer.

Sinopsi de l'editorial:

Aquest llibre és el diari de recerca d'una dona que s'obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. És la relació entre dos mons, el de fora i el de dins, i els desajustos constants entre l’un i l’altre. És el guanyador del premi Documenta 2015.

L'autora:

Alicia Kopf, nom artístic d’Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982), és llicenciada en Belles Arts i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Va publicar el seu primer llibre de relats Maneres de (no) entrar a casa el 2011 gràcies a una Beca Girona Kreas. Va presentar l’exposició individual Seal Sounds Under The Floor el 2013 a la Galeria Joan Prats de Barcelona. Ha participat en diferents exposicions col·lectives com ara Pis(o) Pilot(o) al CCCB (2015), Nonument a la Capella dels Àngels del MACBA (2014),Fugues dins el cicle de Sala d’Art Jove FAQ a la Fundació Tàpies (2013), entre d’altres. Ha rebut reconeixements com el premi GAC-DKV a la millor exposició de l’any en galeria realitzada per un/a artista jove (2015), o el d’investigació artística de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2013). Actualment col·labora amb la UOC.