dimecres, 17 de novembre de 2004

Els brons a les Fondalades Tenebroses

Aquest vespre he anat a la presentació d'un llibre escrit per una amiga meva. Efectivament, com podeu suposar, el títol del llibre és el mateix que el d'aquest post. És un llibre infantil, de lectura a partir de 10 anys i fins a 110, perque, us ho asseguro, la seva lectura és àgil, amena, divertida, emocionant, aventurera, intrigant, fantàstica, màgica... I no ho dic només perquè l'hagi escrit la meva amiga, la Dolors Garcia i Cornellà, sinó perque és veritat. Ella ha publicat cap a una quarentena de llibres, bàsciament infantils i juvenils (però que un adult també pot llegir molt bé) i, com tot, en té de més bons i de menys. Encara que d'aquests darrers no en conec cap.

La presentació ha estat molt agradable, gairebé familiar de tan a gust com estàvem, rient les ocurrències del presentador, en Pau, el director del Centre Cívic de Sant Narcís (sí, el de Secrets de Família), de la Dolors (sempre tan divertida explicant anècdotes d'escriptora) i d'en Quim Bou, l'il.lustrador. L'acte ha tingut lloc a la Llibreria 22, amb l'eterna presència d'en Guillem Terribes.

Si no sabeu què regalar aquestes festes als vostres fills, nebots, néts, a vosaltres mateixos... aquest llibre és una molt bona opció.

Eh! I jo no tinc comissió encara que ho sembli!!!

dimarts, 2 de novembre de 2004

Rimbaud

Aquest passat 20 d'octubre es va celebrar el 150è aniversari del naixement de l'Arthur Rimbaud, un dels poetes maleïts, sobretot a la seva época, pels seus amors amb un altre poeta, Paul Verlaine. Un romàntic que va viure seguint la concepció del seu món i va morir, no com morien els romàntics, amb un suicidi, sinó per un càncer que li va destruir el cos lentament. Aixó sí, només tenia 37 anys. Era un 10 de novembre de l'any 1891. El féretre, amb les seves despulles, va arribar a l'estació de tren de Charleville i només dues persones van seguir el cotxe negre: la seva mare i la seva germana.
Començar a viure aviat, tenir una vida intensa i morir jove. Una filosofia.
"Es un hoyo de verdor donde canta un río
enganchando locamente a las hierbas harapos
de plata; donde el sol, de la altiva montaña,
luce: es un pequeño valle que espuma de rayos.
Un joven soldado, boca abierta, cabeza desnuda,
y la nuca bañándose en el fresco berro azul,
duerme; está estirado en la hierba, bajo la nube,
pálido en su lecho verde donde la luz llueve.
Los pies en los gladiolos, duerme. Sonriendo como
sonreiría un muchacho enfermo, echa un sueño:
Naturaleza, acúnalo cálidamente: tiene frío.
Los perfumes no hacen estremecer su nariz;
Duerme al sol, la mano en el pecho tranquilo.
Hay dos agujeros rojos al lado derecho.