divendres, 11 de març de 2005

Relectura

De vegades, quan estic en un estat d'ànim determinat, com darrerament, m'agrada agafar llibres que vaig llegir fa anys i tornar a repassar-los, potser no el rellegeixo senser, però si que miro els capítols, les escenes aquelles que tan em van impactar per un motiu o un altre.
Avui m'ha vingut molt de gust agafar un d'aquests llibres que tinc emplenant-se de pols a les lleixes, l'he netejat i he començat a llegir-lo de nou (potser per cinquena o sisena vegada). El llibre és:
LA HISTORIA INTERMINABLE
La primera vegada que el vaig obrir em va impactar que estès escrit en dos colors, vermell i verd, les seves floritures emmarcant els números de plana i les lletres capitals al principi de capítol. Desprès quan vaig començar a llegir-lo em vaig identificar plenament amb en Bastián Baltasar Bux, em vaig veure reflectit com era jo de petit, desprès vaig descobrir la valentia de l'Atreyu, la dolçor de l'Emperadriu infantil, la força del drac volador Fújur i tots els altres personatges que habitaven al regne de Fantasia. I vaig patir moltíssim amb la "Nada", només aquesta idea que el maravellós regne de Fantasia es convertís en Res, m'aterrava: Què era la "Nada", el Res, el No-ser? Es podia desaparèixer, es podia morir, podien cinquanta mil coses, però Res? Què era allò? Era un concepte nou per mi.
El llibre el vaig devorar, cada plana, cada capítol, eren un plaer. Llegia amagat a sota el llit amb una llenterna perque la mare no em descobrís a altes hores de la nit amb el llibre. No podia deixar-lo, però al mateix temps no podia acabar-lo, perquè desprès d'aquest llibre què podria llegir? Mai més trobaria cap altre llibre, mai més podria tornar a llegir res que m'impactés tant.
Però el vaig acabar amb llàgrimes als ulls al tancar la darrera plana. I, quan pensava no poder agafar cap més llibre... va caure a les meves mans El Hòbbit seguit del Senyor dels Anells. Però, com diuen, aquesta ja és una altra història...

dilluns, 14 de febrer de 2005

Harry Potter i la pedra filosofal

La setmana passada estava a casa del meu nebot de 8 anys i, és clar, el que vol sempre de mi, és jugar al que sigui i per aixó em va portar a la seva habitació on hi ha un munt de joguines. Be, de fet, el seu joc preferit, com a gairebé tots els nens de la seva edat (i algun de molt més gran) és la Playstation 2. Però aquell dia em volia ensenyar, tot orgullós, que s'havia acabat de llegir el llibre de Harry Potter i la pedra filosofal.

Ell és un nen a qui li agraden més les ciències que les coses de lletres, però darrerament està descobrint el plaer de la lectura. De fet tot li va començar gràcies al llibre Contes d'estar per casa de la Dolors Garcia i Cornellà que li va fer agafar el cuquet de veure que amb les paraules podia imaginar móns diferents i viure noves aventures totalment diferents dels videojocs. La pregunta del meu nebot, com sempre, va ser:

- L'has llegit tiet?

Ell es pensa que jo sóc un nen de la seva mateixa edat, però una mica (bastant) més vell, perque sempre em pregunta si he vist la pel.lícula que ell ha vist, si segueixo tal o qual sèrie de dibuixos del K3 o si sé la darrera novetat en videojocs. De vegades, intento posar-me al dia en aquestes coses, però aquest cop em va enganxar.

Així que em va prestar el llibre i, com aquest cap de setmana ens tornàvem a veure, he tingut una setmana per llegir-me el primer llibre del Potter i, quina ha estat la meva sorpresa que m'ha agradat molt; que no se m'ha fet pesat de llegir; que l'he acabat en quatre dies perque em venia molt de gust continuar sabent què li passava al Harry; i que ara ja vaig quedar amb el meu nebot de comprar-nos a mitges el segon llibre del Potter per llegir-lo de seguida els dos.

La conclusió que vull donar és que hi ha llibres infantils i/o juvenils que podem llegir perfectament bé els adults i, a sobre, disfrutar.

dimarts, 1 de febrer de 2005

La nit de l'oracle

El més pur estil Paul Auster. Si us va agradar Trilogia de Nova York, Timbuktú o, més recentment El llibre de les il·lusions, no deixeu de llegir la nova novel.la de l’Auster. És, simplement, fascinant, t’enganxa des del principi i no pots deixar-lo fins a la darrera plana. Un llibre molt recomenable per tots aquells que ens agrada escriure, te’n fa entrar més ganes de dedicar-t’hi.

És la història d’un escriptor que ha estat a les portes de la mort i que, després de comprar-se una llibreta de color blau, es veurà dominat per una febre creadora i pels personatges que, poc a poc, va dibuixant, intentant entendre perquè actuen com ho fan. Metrestant una sèrie de successos desconcertants aniran desequilibrant la seva vida personal, la seva amistat amb un escriptor famós i l’amor intens que sent per la seva dona. Arribarà a un moment que no sap què està passant, si està vivint la seva realitat, en un somni, si ha perdut la noció de les coses o, simplement està dominat per la llibreta blava com una maledicció.

divendres, 21 de gener de 2005

Ilión: El Asedio

Ho sé, hi ha més crítiques positives que negatives sobre aquest autor i aquest llibre, però jo no he pogut passar del capítol 4. I és que la meitat de les coses de què parla no s'entenen. Amb 37 planes i no sé de què va el llibre.
Quan explica l'aventura de Hockenberry, es suposa (perque no queda gens clar) que està visquen realment a la autèntica guerra de Troia, l'Homèrica. És una passatge molt interessant i prometedor, potser més endavant del llibre s'anima. Ara bé, quan passa a la ciència ficció pura i dura, és quan jo em perdo. Parla de "faxearse, del faxpad, dels voynix, de moravec, europano, kraken...", ja sé que entren en el terreny de la fantasia, però no estaria de més fer una petita referència, una petita descripció de què és cada cosa o perquè serveixen, si més no per situar-te. És que si no m'imagino la situació i no la puc desenvolupar a la meva ment, no entro a la narració i m'avorreix (em passa el mateix quan escric). Aixó és el que m'ha passat amb aquest llibre, per aixó l'he deixat de banda.
Per sort no l'havia comprat i només he hagut de tornar-lo a la biblioteca, potser si hagués estat meu, hauria fet un esforç més gran per acabar-lo, si més no per amortitzar els euros que m'hauria costat.

dimarts, 18 de gener de 2005

Aquasilva

Herejía és el primer títol d'una trilogia anomenada Aquasilva, escrita per Anselm Audley quan tenia tan sols 17 anys, en l'actualitat en té 22.
Se l'ha comparat amb Tolkien o s'ha dit que és el nou Tolkien del segle XXI, no tant per la semblança amb l'obra del genial escriptor, sinó per la seva capacitat creadodora. Crec que aquesta opinió és massa arriesgada. El noi s'ho ha currat molt bé, ha creat un món complexe, amb trames polítiques i religioses complicades, però no té res a veure amb Tolkien.
Em recorda més, posats a comparar, amb l'estil de Frank Herbert i la seva famosa sèrie, Dune, pel tema i per les descripcions dels llocs.
El llibra, al principi, costa d'entrar, és lent i et perds amb els noms dels llocs i dels personatges, però a mida que passes planes et va enganxant poc a poc, endisant-te en aquest món on estan tan presents les tempestes, l'oceà terrible i una religió excloent, totalitària i inquisidora que recorda molt a les actuals.
Tot i que l'acció se situa en un temps indeterminat, en un planeta desconegut, es reflexen perfectament situacions del nostra món actual, criticant-les de forma subtil però directa. Aixó ésql que té de bo la ciència-ficció.
Espero amb ganes poder llegir la segona i tercera part, Inquisición i Cruzada per veure què passa amb els seus protagonistes.