dimecres, 5 de novembre de 2008

Un home a les fosques


Imatge Edicions 62

L’acció d’Un Home a les Fosques passa en una sola nit quan un crític literari, August Brill, de 72 anys, comença a inventar-se una història per ocupar les llargues hores d’insomni i així no caure en la nostàlgia dels records del passat (la mort de la seva dona, la tristesa de la seva filla o el dolor de la seva néta per l’assassinat de la seva parella a l’Iraq).

En aquesta història inventada Auster reflexiona sobre la crueltat i l’estupidesa de la guerra, i el suïcidi. En ella, els Estats Units estan essent devastats per una guerra civil en la que uns estats s’independitzen de la Unió i un home (arrencat de la seva realitat i portat a aquest univers paral·lel en guerra) ha d’infiltrar-se en les línies enemigues per assassinar el que creuen culpable de la guerra: l’home que ha inventat la història.

Brill vol convertir en realitat aquesta història inventada fent que el personatge principal l’assassini a ell, és a dir, l’ajudi a suïcidar-se. Llavors amb un gir de la història, Auster s’endinsa de ple en l’univers d’aquest avi, del dolor que té per la pèrdua de la seva dona i dels errors del passat que intenta esmorteir explicant-li a la seva néta i, d’aquesta manera ajudar-la a ella també a superar el sentiment de culpa que té per la mort del seu xicot.

És una bona novel·la que es llegeix d’una tirada, sobretot a partir del moment en que avi i néta comencen a parlar i es fa una reflexió sobre la tristesa, l’estupidesa humana, la societat actual i l’absurditat de la guerra, recuperant l’Auster més íntim, amb més sentiment, aquell Auster que ens deixava el cos trasbalsat pel pessimisme dels seus personatges.

divendres, 5 de setembre de 2008

Istanbul. Ciutat i records



"Istanbul. Ciutat i records" Orhan Pamuk no és un llibre de lectura fàcil. A mig camí entre l'autobiografia novel·lada i l'assaig, ens parla, com bé diu el subtítol, dels records que té Orhan de la seva infància de nen ric en una Istanbul fins a que decideix ser escriptor quan el camí de la pintura li tanca les portes.

Però també parla de la ciutat que el va veure créixer i que ell veu transformar-se, viure, ser trista, alegre, melancòlica, sensible, dura. Una ciutat, cruïlla de tot i de res, que busca el seu lloc al món, que intenta saber si és a occident o a orient. Una ciutat que vol oblidar-se del passat però el vol conservar. Una ciutat que vol ser laica però necessita la religió. Una ciutat tradicional i moderna. Una ciutat plena de contradiccions que no sap on és ni on va ni què vol ser. Una ciutat que va ser la capital del món antic i ara li costa adaptar-se al món que l'envolta.



Pamuk ens dóna la seva visió personal, mitjançant els seus records, de la ciutat d'on mai ha volgut marxar. Ell, com la ciutat, busca el seu lloc dins d'una família benestant moderna i laica, també el busca dins de la societat, ho fa amb la pintura, amb l'arquitectura. És un nen dòcil que es convertirà en un jove rebel que es mira la ciutat on viu amb desesperança, amb tristor, amb la melancolia que impregna els carrers grisos, les mansions de fusta cremades, el Bòsfor sempre present que, de vegades, es converteix en un pont i d'altres en una frontera insalvable. Orhan converteix Istanbul en un reflex seu, en una ciutat feta a mida seva, per això confessa que el destí de la ciutat és també el seu destí.



No obstant també ens la descobreix amb la visió dels escriptors, viatgers i artistes occidentals de totes les èpoques que hi van viatjar o viure en un moment de les seves vides i van escriure sobre la ciutat. I amb els personatges turcs i els esdeveniments històrics que han fet d'Istanbul el que és en l'actualitat.

Amb tot, el llibre deixa un regust de melancolia i el desig de, un dia, passejar pels seus carrers empedrats, costeruts, grisos i plens de velles cases de fusta, amb la presència eterna del mar, del Bòsfor.

dilluns, 11 d’agost de 2008

El llanto de Odón


Només puc aplicar-hi un adjectiu en aquest llibre: magnífic. Un dels millor llibres que he llegit en el que va d’any. És tendre, és trist, és esperançador, és real, és fantàstic, és actual…

El vaig començar ahir al vespre i no el vaig poder deixar fins que me’l vaig acabar passada la matinada i és el culpable que avui m’hagi costat tant de llevar-me, però va valer la pena. Quan vaig girar la darrera pàgina, tenia els ulls negats de llàgrimes i que un llibre m’emocioni d’aquesta manera és molt, però molt difícil.

El llanto de Odón ens explica la història d’un noi de 16 anys que una nit ha de passar per la traumàtica experiència de veure morir el seu millor amic Nacho, en els seus braços a causa d’un atropellament en que el conductor de la moto causant de l’accident es dóna a la fuga sense auxiliar els dos nois.

A partir d’aquest moment, Odón, que no pot acceptar la mort de l’amic, comença a explicar-li tot el que li passa. Aquestes converses són l’única manera que té per sobreviure a un món que, de cop i volta, se li ha fet insuportable, l’única manera que creu que no li marxarà el record de l’amic. Mentrestant la gent del seu voltant, que l’estima com estimava en Nacho, es preocupa d’ell perquè veuen que no ha plorat i no ha pogut treure tot el dolor que té ficat a dins com una llosa enorme, però quan més li diuen, més es tanca i menys pot plorar, ni vol. Només té un desig: veure el mar i que el deixin tranquil amb el seu dolor i el record de l’amic.

El llanto de Odón, de Dolors Garcia i Cornellà, va quedar finalista en el Concurs Internacional de Literatura Juvenil Libresa 2008 i encara que sigui per joves, és recomanable per a qualsevol edat.

Un d’aquells llibres de lectura imprescindible.

El llanto de Odón ha estat publicat en castellà aquest 2008 per l’editorial Libresa d’Equador dins la col·lecció País del Sol.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Habitació zero



Vaig conèixer al Manel Bonany en un curs de guions a Lloret i des del primer dia em va semblar un paio molt interessant, per això tenia molta curiositat de llegir el seu llibre de relats.

En Bonany és un guionista de reconegut prestigi en el món televisiu per les sèries en les que ha participat (Estació d'Enllaç, El Cor de la Ciutat, La Ratjada...) i en sap moltíssim de com tirar endavant una història si els personatges interessen o la idea argumental és bona. I en aquest llibre ens ho demostra.

Són relats, històries, amb una gran força, duresa i també, de vegades, crueltat. Vistes gairebé sempre des de la primera persona, ens retrata uns móns interiors convulsos, intensos, al límit de la desesperança, tot i que deixa una petita esclexa (de vegades imperceptible) per a la tendresa, que no esperança.

Un llibre molt recomenable.


dimecres, 6 d’agost de 2008

El pont dels jueus



Feia temps que tenia aquest llibre pendent de lectura i mai m'atrevia per les opinions tan contrastades que m'havien fet d'ell. Però com mai en faig gaire cas de les opinions subjectives ni de crítics ni de públic, doncs finalment m'hi vaig decidir a llegir-lo.

És una novel·la curta (272 pàgines) però se'm va fer molt llarg i en cap moment em va enganxar. Trobo que hi ha algunes escenes que se fixen en coses que no venen al fil de la història i que no hi aporten res a l'argument. Després, sembla que vol tirar cap a un argument històric i et fa sortir elements de bruixeria i animals mitològics que, si bé estarien ben col·locats en una novel·la fantàstica, en una de suposadament històrica, com és aquesta, no lliga amb res de res.

I per acabar d'adobar-ho, no he descobert en cap de les 272 pàgines per què li diu "el pont dels jueus" quan a la novel·la en cap cas es fa referència a si van pagar una part o van implicar-se d'alguna manera en la seva construcció. Només es fa referència als jueus amb la història d'amor del noiet i amb que el comte de Besalú necessita la seva ajuda per fer front al comte d'Empúries.

En definitiva, me'l vaig acabar com vaig poder perquè no m'agrada deixar llibres a mitges però hi vaig fer molt de zàpping.

dimecres, 4 de juny de 2008

La pesca del salmó al Iemen



Si voleu saber com s'ha de fer per pescar salmons (recordeu que el salmó ha de nedar en rius d'aigües molt fredes i només del nord d'Europa), haureu de llegir aquest llibre de Paul Torday publicat l'any passat.

Si bé l'argument ens pot semblar disparatat a priori, també ho és pel seu protagonista, un científic que reb l'encàrrec d'aconseguir que en els torrents del desert del Iemen, els iemenites puguin anar a pescar salmons. Una feina que li girarà la vida, tan personal com laboral i el farà descobrir nous aspectes espirituals que no creia tenir, gràcies al xeic ideador i sufragador del projecte.

L'argument i la forma d'estar escrit, és interessant, però la llargada de la novel·la cansa, dóna voltes sobre el mateix sense avançar com hauria de fer i hi ha moments en que la deixaries desterrada en un calaix o faries zàping. Potser una mica més curta i més directe al gra, hauria estat molt millor. A mi, m'ha cansat i m'ha costat acabar-la.

dilluns, 5 de maig de 2008

Atrapada al mirall



Pot ser que ens sentim atrapats en un mirall? Pot ser que, per molt intel·ligent i culte que sigui una persona es deixi sotmetre voluntàriament per una altra per amor?

La novel·la de la Gemma Lienas ens planteja aquest dubte. Des d'un punt de vista de thriller psicològic, es va desentrellant un teixit on estava atrapada la protagonista i que l'ha duta al seu tràgic final.

Poc a poc, igual que ho va fent la Gina, l'amiga de la Laura, anem descobrint perquè es va estimbar una nit per les costes del Garraf.

La Laura, aparentment ho té tot: éxit professional, un fill, un marit que l'estima, una família que està per ella... Aparentment. Perquè darrera de tota façana hi ha tot un món de sentiments, de frustracions, de secrets ocults, amagats dels quals no en podem deslliurar-nos tan fàcilment primera perquè no en som conscients i segon perquè quan algun fet alié a nosaltres ens provoca aquell "clic" al cervell que fa adonar-te del que estàs fent a la teva vida, no és tan fàcil canviar, tirar per la borda molts anys de la teva vida.

La Laura un dia es va descobrir ella mateixa a un mirall i no es va reconèixer, i quan ho va fer, li va fer por el que va veure. Després d'aquell dia, una distracció al volant i el seu cotxe acava al fons d'un barranc.

"Atrapada al mirall" és una excel·lent novel·la que es llegeix ràpid i amb ganes i que us recomano molt.

dilluns, 10 de març de 2008

"La descomposició de la llum"



Amb la rica, excel·lent i dolça prosa que ens té acostumats, la Júlia Costa fa un mosaic de la història de dues dones, amigues circumstancials. Una és vídua, l’altre separada, i han viscut les seves respectives vides de forma totalment diferent, una més lliure que l’altre, una més real que l’altre. I mentre són al cafè del Paral·lel, explicant-se les seves històries, la vida de la gent que les envolta, s’entrecreua amb elles, convergeixen en elles com un mirall, com un reflex de la pròpia vida. I quan, un dia, les trobades al cafè s’acabin, la vida per elles, per la gent del seu voltant, mai tornarà a ser igual.

Una excel·lent novel·la que captiva des del principi i amb la qual, Júlia Costa va obtenir el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs.