divendres, 5 de setembre de 2008

Istanbul. Ciutat i records



"Istanbul. Ciutat i records" Orhan Pamuk no és un llibre de lectura fàcil. A mig camí entre l'autobiografia novel·lada i l'assaig, ens parla, com bé diu el subtítol, dels records que té Orhan de la seva infància de nen ric en una Istanbul fins a que decideix ser escriptor quan el camí de la pintura li tanca les portes.

Però també parla de la ciutat que el va veure créixer i que ell veu transformar-se, viure, ser trista, alegre, melancòlica, sensible, dura. Una ciutat, cruïlla de tot i de res, que busca el seu lloc al món, que intenta saber si és a occident o a orient. Una ciutat que vol oblidar-se del passat però el vol conservar. Una ciutat que vol ser laica però necessita la religió. Una ciutat tradicional i moderna. Una ciutat plena de contradiccions que no sap on és ni on va ni què vol ser. Una ciutat que va ser la capital del món antic i ara li costa adaptar-se al món que l'envolta.



Pamuk ens dóna la seva visió personal, mitjançant els seus records, de la ciutat d'on mai ha volgut marxar. Ell, com la ciutat, busca el seu lloc dins d'una família benestant moderna i laica, també el busca dins de la societat, ho fa amb la pintura, amb l'arquitectura. És un nen dòcil que es convertirà en un jove rebel que es mira la ciutat on viu amb desesperança, amb tristor, amb la melancolia que impregna els carrers grisos, les mansions de fusta cremades, el Bòsfor sempre present que, de vegades, es converteix en un pont i d'altres en una frontera insalvable. Orhan converteix Istanbul en un reflex seu, en una ciutat feta a mida seva, per això confessa que el destí de la ciutat és també el seu destí.



No obstant també ens la descobreix amb la visió dels escriptors, viatgers i artistes occidentals de totes les èpoques que hi van viatjar o viure en un moment de les seves vides i van escriure sobre la ciutat. I amb els personatges turcs i els esdeveniments històrics que han fet d'Istanbul el que és en l'actualitat.

Amb tot, el llibre deixa un regust de melancolia i el desig de, un dia, passejar pels seus carrers empedrats, costeruts, grisos i plens de velles cases de fusta, amb la presència eterna del mar, del Bòsfor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues la teva