diumenge, 4 d’octubre de 2009

Tant de bo fossis aquí



Després d'endinsar-se en thriller amb "El quart Reich" i "La profecia 2013", en Francesc Miralles ens regala una història d'amor, de ruptures i de trobades, de coneixement interior i de descobertes impossibles.

"Tant de bo fossis aquí" és el títol d'un cd que regalen al protagonista d'aquesta novel·la el dia del seu trentè aniversari i el mateix dia que la seva xicota des de fa 7 anys, l'abandona.

Quan, uns dies després, escolta el cd per primer cop es deixa seduir per la música i la veu melodiosa de la desconeguda cantant, el segon cop, posa atenció a la lletra de les cançons i descobreix, astorat, que totes expliquen la seva vida. Intrigat decideix conèixer la cantant i saber perquè totes les cançons parlen d'ell. La descoberta trasbalsarà la seva vida d'una forma tan intensa que mai més tornarà a ser la mateixa.

Miralles ens fa descobrir, al costat del protagonista, les meravelles dels jardins secrets més íntims d'una forma amena i agradable. Un llibre que atrapa des de la primera pàgina.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Postres de músic



Mentre buscava la foto de la portada del llibre per escriure el meu comentari sobre Postres de músic de Jesús M. Tibau, he vist la gran quantitat de ressenyes sobre l'obra que ja hi ha penjades a Internet i he pensat que, potser, vindria a dir el mateix que han dit anteriorment grans lectors, i em repetiria massa.

Així que he decidit que no explicaré que aquests contes d'en Jesús són magnífics; tampoc no diré que domina la narració breu com ningú; ni que prefereixo mil vegades els seus contes que els d'altres escriptors tan exalçats però que a mi no em diuen gairebé res; ni diré tampoc que té una mirada curiosa, investigadora, original de veure les petites coses de la vida quotidiana, passar-les pel seu sedàs i convertir-les en una història breu però intensa; i encara menys diré que si no l'heu llegit, no us el podeu perdre...

No diré res d'això perquè no cal, els llibres bons parlen per si sols.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Una benedicció



Quan agafes un llibre d'un premi Nobel tens dues sensacions: o que anirà sobre un tema feixuc, o que estarà molt ben escrit i utilitzant un llenguatge molt culte. En qualsevol dels dos casos penses que costarà de llegir.

Una benedicció no és un llibre fàcil però tampoc reuneix cap de les dues sensacions ateriorment descrites. Toni Morrison fa servir dos llenguatges diferents en la novel·la: el dels esclaus, amb totes les seves deficiències lingüístiques i el de la narradora de la història. Però tots dos es llegeixen prou bé com perquè el llibre passi ràpid.

Una altra cosa és el tema: Una benedicció és un llibre de dones, un llibre que parla dels primers anys de l'esclavisme, però no només dels esclaus africans sinó també de com s'esclavitzaven els nadius americans i, fins i tot, gent blanca per motius de deutes o delictius. Parla de l'integrisme religiós dels colons del "Nou món" i dels sentiments de qui es veu privat de la llibertat i que ha de lluitar per continuar tenint el convenciment que no és un salvatge, com li diuen els Senyors, sinó un ésser humà.

En aquest sentit és un llibre dur, sense concessions, sense donar la raó a uns en detriment dels altres, sense bons i dolents, i això és el que el fa més real, més colpidor.

dimecres, 29 de juliol de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey



Un llibre de lectura fàcil, amena i entretinguda sobre un episodi desconegut de la Segona guerra mundial. Ens retracta l'any posterior a la guerra i com aquesta encara afecta la vida quotidiana de la gent que ha patit l'ocupació nazi. Però no és un llibre de guerra, és un llibre de sobrevivència, de la vida del dia a dia, vista des de la mirada observadora d'una escriptora.

La Juliet és una columnista que durant la guerra s'ha dedicat a escriure articles divertits sobre la vida en temps de guerra. Un cop acabat el conflicte i ja sense la pressió d'haver de ser divertida en els seus escrits, rep per casualitat una carta des d'una illa del Canal que havia estat ocupada pels alemanys. Això la sorprèn doblement: pel que li explica sobre una societat literària en temps bélics, i per que desconeixia que territori anglès havia estat ocupat.

A partir d'aquí comença una relació epistolar amb diferents persones de l'illa que li faran descobrir com es va viure i quina va ser la realitat de la guerra en un territori ocupat. Quan decideix anar-los a visitar s'adona que la seva pròpia vida mai tornarà a ser la mateixa.

Un llibre molt recomanable però que en cap cas jo qualificaria de comèdia o divertit perquè reflexa una realitat molt dura, això sí, emmascarada amb una certa desdramatització.

dilluns, 13 de juliol de 2009

L'inici del capvespre



A L’inici del Capvespre no hi ha acció, no hi ha aventures, no hi ha amor, ni màgia ni fantasia, només hi ha la realitat amb les seves petites misèries i les seves grans alegries. És la vida i transcorre lenta però endavant, sempre endavant.

Però, sobretot, L’inici del Capvespre és la reivindicació d’una època i d’un barri ja desaparegut de Barcelona, el de les barraques de Montjuïc on la vida s’esmunyia entre pobreses i brutícia però també entre esperances de futurs millors i sobretot, la llibertat.

La Nita Baltà hi va a parar en aquest barri amb el seu fill que ha tingut de soltera. Ella és vitalista i lluitarà per tirar endavant, per sortir-se a la vida i aconseguir alguna cosa que la faci feliç. En canvi, el seu fill és al contrari, conformista i gens lluitador, un home que passa de tenir una promesa de futur brillant a un present més que gris i apagat.

De fet, els homes d’aquesta novel·la no en surten gairebé parats enfront de les dones, més decidides i emprenedores. La Nita, però també la seva néta Mireia que se li assembla molt, i fins i tot, l’Emma, dins de les seves convencions ha aconseguit el que vol per ella sola. Són elles les que tiren endavant la vida i la novel·la.

L’inici del Capvespre és un llibre que es llegeix gairebé d’una tirada perquè la vida d’aquesta família ens enganxa tot i no passar-los grans coses però, per això mateix, ens la fa tan propera, tan real i tan entranyable que fins i tot ens la fa estimar i patir per ells. Com la llum del capvespre, càlida i freda a l’hora que ens porta cap a la nit però també cap a l’esperança d’un nou dia.

Sens dubte, és una lectura molt recomanable si el que busquem no és un llibre on passin grans coses i sí si busquem una història on l’important són les petites coses, els petits detalls de la vida quotidiana.

dimarts, 7 de juliol de 2009

L'informe Phaeton

Dan Brown? Michael Crichton? Per què anar tan lluny si a casa nostra tenim l'Albert Salvadó?



Imagineu que tot el que ens han explicat sobre la prehistòria fos fals. Imagineu que el Diluvi Universal no el va provar Déu, sinó els homes. Imagineu que el supercontinent, Pangea, no va desaparèixer fan milions d'anys sinó uns pocs milers enrere. Imagineu que des de que l'home va començar a caminar dret va desenvolupar la seva ment d'una forma asombrosa i molt més ràpida del que ens han explicat. Imagineu que l'home fa milers d'anys tenia una civilització molt més avançada que l'actual...

Increïble o possible? Només una petita reflexió: com és que només en un segle hem avançat molt més que els nostres avantpassats en centenars de milers d'anys?

Per posar un exemple més aclaridor: els homínids apareguts a Atapuerca tenen una antiguitat de 800.000 anys i ja fabricaven eines i estris i no és fins el 7.000 aC aproximadament que té lloc el Neolític i l'aparició de l'agricultura...

Són 790.000 anys (amb números rodons) sense més evolució que passar de fer estris bastos de sílex a polir la pedra?

I en menys de 100 anys hem evolucionat tant que hem sigut capaços d'anar a la Lluna i a Mart?

No pot ser una mica absurd?

Deixo aquestes preguntes a l'aire, per poder respondre-les o, com a mínim, reflexionar, us recomano la lectura de L'informe Phaeton. Us ho podeu creure o no, però si més no, passareu una estona molt agradable.

dimecres, 20 de maig de 2009

Històries del Paradís



Amb la primera frase de la contraportada d'aquest llibre de relats de Xavi Sarrià, està expressada tota la força de les històries que en formen part:

"Un jove finlandès s'amaga aterrit dins d'un armari mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l'institut".

Normalment no m'agraden els llibres de relats perquè necessito més espai per ficar-me a la història i assaborir-la i els contes no em donen el que busco. Però aquest llibre m'ha sorprès molt gratament, està molt ben escrit, els contes són molt breus però d'una intensitat brutal, colpidora. És un llibre dur, de fet molt dur i no es pot llegir si no tens la moral massa alta perquè les històries són tan autèntiques, tan reals i tan actuals que no et poden deixar indiferent de cap de les maneres.

Un llibre molt recomanable, sens dubte.

diumenge, 10 de maig de 2009

¡A mi no me grite!



Quants cops hem dit aquesta frase o, si més no, l'hem volgut dir, acompanyada d'algun famós "a la mierda", doncs el senyor Quino, el 1972 i oblidant-se de la innocència de la Mafalda, va criticar la societat que l'envoltava amb aquest àlbum de tires... anava a dir còmiques però hi ha algunes de ben dures i gens divertides per lo cruels que poden ser.



Quino, amb Mafalda o sense (millor sempre "amb"), val la pena i és necessària i imprescindible la seva lectura. La recomano sense pensar-m'hi gaire.

Podeu trobar aquest àlbum a la Biblioteca Pública de Salt o, imagino, a qualsevol biblioteca pública.

diumenge, 19 d’abril de 2009

La maravillosa vida breve de Óscar Wao



Vaig sentir a parlar d'aquest llibre en una entrevista que li van fer a Junot Díaz per la ràdio i em va semblar prou interessant com per dedicar-li una lectura però m'hi vaig oblidar durant un temps fins que en una de les darreres revistes del Cercle de Lectors el vaig veure i em vaig decidir a comprar-lo.

Doncs bé, quan el vaig començar la setmana passada, en vaig dir: "ui! no sé si m'agradarà pas", però li vaig donar una oportunitat i al final, m'ha agradat força.

Junot Díaz. Photo: http://www.lavoz.com.ar

De què va?

Ens explica la història d'Óscar León, més conegut com Óscar Wao, un personatge singular, grassonet, amic dels jocs de rol, de la ciència ficció i la fantasia, fan d'Star Wars, El senyor dels anells i Dune, es passa el dia escrivint novel·les impossibles i amb un sol desig al cap: perdre la virginitat. Però el seu aspecte i, sobretot, el seu comportament, li faran que aquesta tasca sigui gairebé un impossible.

Però no és culpa d'Óscar tot el que li passa, sinó d'una maldició (fukú) que té la seva família des de fa algunes generacions. Una maldició que els ha perseguit des de la seva República Dominicana d'origen fins la Nova York d'adopció.

Descobrim una galeria de personatges marcats pel seu destí i per un caràcter difícil que ens provoquen sentiments de rebuig i també de tendresa. A mi, personalment el que m'agrad més del llibre és el personatge de La Inca, potser el més sensat. Ella és la matriarca, l'àvia omnipresent i l'única que té una mica de lucidesa de tota la família.

Recomenat?

No és un llibre fàcil. Tampoc sé si està editat en català però si ho està, hauria de ser una traducció molt ben feta perquè el llenguatge, la barreja d'anglès i castellà és important a la novel·la. La traducció castellana està força aconseguida.

divendres, 10 d’abril de 2009

Els brons i l'exèrcit invisible


Tercer llibre de la sèrie Els Brons escrit per la Dolors Garcia i Cornellà i publicat aquest mes per Edicions del Pirata.

És una novel·la per a nois i noies a partir de 10 anys i segueix l'estela de les seves predecessores sense baixar en cap cas el nivell d'intensitat, d'aventura, misteri i emoció que caracteritza aquesta apassionant sèrie per a joves i no tant joves.

En aquesta ocasió els nostres 4 brons preferits se les hauran de veure contra tot un exèrcit d'éssers invisibles segrestadors de brons petits, capitanejat per un malvat mag que s'amaga en un inexpugnable castell i que porta per nom... Deric!

Sí, efectivament, en Deric és el malvat de l'aventura i portarà de corcoll a tots els nostres estimats protagonistes. Però per què es va tornar malvat en Deric? Qui hi ha darrera d'en Deric? Aconseguiran els brons lliurar-se de l'exèrcit invisible? Què li passa a la Blau? Per què desapareixen totes les joguines del món dels brons? Quin misteri s'amaga al pou de glaç? Per què en Reiter, el mag, s'alia amb els malvats? De qui rebran una inesperada ajuda? Aconseguiran sobreviure tots a la selva Nebel on s'amaga la super malvada bruixa Hexe? Per què en Deric és en Deric? Què té a veure el malvat Deric amb el Deric del Salt?

Totes les respostes (excepte les 2 últimes) les tindrem llegint aquest fantàstic llibre de la Dolors que us recomano fermament, com tots els seus.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Una màquina d'espavilar ocells de nit



Reconec que vaig comprar aquest llibre per dos fet concrets: 1r. pel títol, que em va semblar molt atractiu; 2n. per ser un llibre que parla de sardanes des d'un punt de vista diferent.

En aquesta narració mig autobiogràfica, mig novel·lada, en Jordi Lara ens parla dels ets i uts del món de la sardana des del respecte però també des de la mirada crítica i divertida.

Jo no sóc gens sardanero, tot i que m'agrada la música (toco el piano i canto en una coral), però reconec que hi ha algunes sardanes que, sentides en directe amb una bona cobla, em posa els pèls de punta. Com deia, no sóc sardanero, però amb aquest llibre m'he divertit i he aprés una mica més sobre aquest món, els compositors i què significa la música de sardana (que no el fet de la balleruga) i, fins i tot, m'ha fet entrar ganes de saber-ne més i d'escoltar una bona música sardanera.

Ja dic, no cal ser amant de les sardanes i del folclorisme que crec que representen, per passar-s'ho bé amb aquest llibre que ens les aproxima d'una forma tan amena i agradable.

diumenge, 8 de març de 2009

California



No és la darrera novel·la d'Eduardo Mendicutti però sí la darrera que he llegit d'ell i he de dir que, com totes les seves novel·les, m'ha divertit, entretingut, emocionat i agradat a parts iguals.

He de dir, però, que tinc preferència per Medicutti des de que vaig llegir "Los novios búlgaros" y una entrevista que li van fer no sé a quin diari. Des de llavors segueixo les seves col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, excepte a El Mundo, que no entenc com pot escriure allà, tot i que ho aplaudeixo pel fet de que ja té mèrit fer-ho amb la seva pluma tan afilada. Però no és d'això de que tracta aquest post, sinó del llibre.

California ens explica la història de Carlos, àlies Charly des de que va a passar unes vacances a Los Àngeles l'any 1974 fins que té 55 anys i, en teoria, ha refet la seva vida. D'aquesta manera el llibre està dividit en dues parts: la primera és l'estada a California i la segona quan ja gran, viu a Madrid i és un alt executiu.

Carlos viu a l'inrevés, és a dir, quan és jove no li importen les idees ni si Franco és viu o mort, només té al cap viure i passar-ho bé, el millor posible, coneixer nois i tirar-se'ls i lluir-se i participar en pel·lícules porno i tot el que faci falta per ser feliç i viure com a ell li agrada, tot i que sempre procura no fer mal a la gent que l'estima perquè en el fons és un nen molt innocent.

Ara bé, quan ja és gran i executiu d'una important empresa, s'adona que ha de lliutar per les injusticies del món i que, aquestes, no estan tan lluny com creu, les té a la mateixa empresa i a casa seva, tot i que havia estat incapaç de veure-les a causa del seu egoisme i decideix actuar, encara que hagi de pagar un preu massa alt, però aquest preu, al final serà la seva llibertat, és a dir, el poder tornar a ser ell mateix, en definitiva, poder viure.

dimecres, 11 de febrer de 2009

El oráculo



M'agrada en Valerio Massimo Manfredi des que el vaig descobrir amb la seva trilogia sobre Alexandre el Gran (tot i que reconec que era una mica infantiloide per ser un producte dirigit al públic adult). Des de llavors l'he recuperat sempre que he pogut i m'han agradat les seves històries en les que barreja l'arqueologia, la història i les aventures amb un toc fantàstic.

Per això quan vaig veure aquest llibre a la llibreria, em va atreure l'acció situada a Grècia i el misteri que s'endevinava llegint la contraportada. Craso error!!! Mai hauria de fer cas de les contraportades, sempre m'ho dic i no em faig mai cas a mi mateix! En fi, que el misteri tan desgarrador que prometia es queda amb un d'aquells mcmuffins del Hitchcok, és a dir, en res.

En principi l'acció és interessant, tot i que no està situada a la Grècia clàssica, sinó a la contemporània, la Grècia de la dictadura dels coronels i el fet que implica una cruenta repressió policial per 4 amics. Fins aquí la relació amb l'oracle del títol no surt enlloc, de fet ni fins al final, perquè tot seguit es converteix en una història d'assassins en sèrie venjatius amb un personatge misteriós que els va guiant i que a mig llibre ja intueixes qui és.

No explicaré res més de la història per si a algú li sembla prou interessant per endinsar-s'hi, només acabaré dient que al final m'ha deixat un regust de "no és el que m'esperava" i amb la sensació que el llibre es clou precipitadament (tot i tenir gairebé 400 pàgines) amb algunes llacunes argumentals força evidents.

divendres, 9 de gener de 2009

Lectures del 2008



Finalment les lectures que he fet aquest passat 2008 no han estat tantes com les que es preveien quan va començar l'any, en part perquè en el darrer trimestre la cosa se m'ha complicat bastant. Però bé, sempre ha d'haver una estoneta de bona lectura.

Començo el 2009 llegint "El oráculo" de Valerio Massimo Manfredi i amb dues lectures pendents i a mitges del 2008 que un moment o un altre acabaré.

Lectures del 2008

* Mort a la Fenice. Donna Leon, 1992
* Dracs d'hivern. Cròniques de la Dragonlance. Vol. II. Weis Hickman
* Un home a les fosques. Paul Auster, 2008
* Cartago en llamas. Emilio Salgari, 1908
* Istanbul. Ciutat i Records. Orhan Pamuk, 2007
* El llanto de Odón. Dolors Garcia i Cornellà, 2008
* Habitació zero. Manel Bonany, 2001
* El pont dels jueus. Martí Gironell, 2007
* L'emperadriu dels eteris. Laura Gallego, 2007
* Villa Diamante. Boris Izaguirre, 2007
* La pesca del salmó al Iemen. Paul Torday, 2007
* La nau. Pau Planas, 2008
* Dia de caça. Gerard Guix, 2007
* Atrapada al mirall. Gemma Lienas, 2007
* Crónicas del asfalto. Samuel Benchetrit, 2007
* Els brons i el malefici de les tres harpies. Dolors Garcia i Cornellà, 2008
* Drecera al Paradís. Teresa Solana, 2007
* Yume. J.N.Santaeulàlia, 2007
* L'home manuscrit. Manuel Baixauli, 2007
* La descomposició de la llum. Júlia Costa, 2007
* Demà serà un altre dia. Guillem Terribas, 2007
* El carreró dels Miracles. Naguib Mahfuz, 1947 - 2007
* L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery, 2007