dimecres, 29 de juliol de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey



Un llibre de lectura fàcil, amena i entretinguda sobre un episodi desconegut de la Segona guerra mundial. Ens retracta l'any posterior a la guerra i com aquesta encara afecta la vida quotidiana de la gent que ha patit l'ocupació nazi. Però no és un llibre de guerra, és un llibre de sobrevivència, de la vida del dia a dia, vista des de la mirada observadora d'una escriptora.

La Juliet és una columnista que durant la guerra s'ha dedicat a escriure articles divertits sobre la vida en temps de guerra. Un cop acabat el conflicte i ja sense la pressió d'haver de ser divertida en els seus escrits, rep per casualitat una carta des d'una illa del Canal que havia estat ocupada pels alemanys. Això la sorprèn doblement: pel que li explica sobre una societat literària en temps bélics, i per que desconeixia que territori anglès havia estat ocupat.

A partir d'aquí comença una relació epistolar amb diferents persones de l'illa que li faran descobrir com es va viure i quina va ser la realitat de la guerra en un territori ocupat. Quan decideix anar-los a visitar s'adona que la seva pròpia vida mai tornarà a ser la mateixa.

Un llibre molt recomanable però que en cap cas jo qualificaria de comèdia o divertit perquè reflexa una realitat molt dura, això sí, emmascarada amb una certa desdramatització.

dilluns, 13 de juliol de 2009

L'inici del capvespre



A L’inici del Capvespre no hi ha acció, no hi ha aventures, no hi ha amor, ni màgia ni fantasia, només hi ha la realitat amb les seves petites misèries i les seves grans alegries. És la vida i transcorre lenta però endavant, sempre endavant.

Però, sobretot, L’inici del Capvespre és la reivindicació d’una època i d’un barri ja desaparegut de Barcelona, el de les barraques de Montjuïc on la vida s’esmunyia entre pobreses i brutícia però també entre esperances de futurs millors i sobretot, la llibertat.

La Nita Baltà hi va a parar en aquest barri amb el seu fill que ha tingut de soltera. Ella és vitalista i lluitarà per tirar endavant, per sortir-se a la vida i aconseguir alguna cosa que la faci feliç. En canvi, el seu fill és al contrari, conformista i gens lluitador, un home que passa de tenir una promesa de futur brillant a un present més que gris i apagat.

De fet, els homes d’aquesta novel·la no en surten gairebé parats enfront de les dones, més decidides i emprenedores. La Nita, però també la seva néta Mireia que se li assembla molt, i fins i tot, l’Emma, dins de les seves convencions ha aconseguit el que vol per ella sola. Són elles les que tiren endavant la vida i la novel·la.

L’inici del Capvespre és un llibre que es llegeix gairebé d’una tirada perquè la vida d’aquesta família ens enganxa tot i no passar-los grans coses però, per això mateix, ens la fa tan propera, tan real i tan entranyable que fins i tot ens la fa estimar i patir per ells. Com la llum del capvespre, càlida i freda a l’hora que ens porta cap a la nit però també cap a l’esperança d’un nou dia.

Sens dubte, és una lectura molt recomanable si el que busquem no és un llibre on passin grans coses i sí si busquem una història on l’important són les petites coses, els petits detalls de la vida quotidiana.

dimarts, 7 de juliol de 2009

L'informe Phaeton

Dan Brown? Michael Crichton? Per què anar tan lluny si a casa nostra tenim l'Albert Salvadó?



Imagineu que tot el que ens han explicat sobre la prehistòria fos fals. Imagineu que el Diluvi Universal no el va provar Déu, sinó els homes. Imagineu que el supercontinent, Pangea, no va desaparèixer fan milions d'anys sinó uns pocs milers enrere. Imagineu que des de que l'home va començar a caminar dret va desenvolupar la seva ment d'una forma asombrosa i molt més ràpida del que ens han explicat. Imagineu que l'home fa milers d'anys tenia una civilització molt més avançada que l'actual...

Increïble o possible? Només una petita reflexió: com és que només en un segle hem avançat molt més que els nostres avantpassats en centenars de milers d'anys?

Per posar un exemple més aclaridor: els homínids apareguts a Atapuerca tenen una antiguitat de 800.000 anys i ja fabricaven eines i estris i no és fins el 7.000 aC aproximadament que té lloc el Neolític i l'aparició de l'agricultura...

Són 790.000 anys (amb números rodons) sense més evolució que passar de fer estris bastos de sílex a polir la pedra?

I en menys de 100 anys hem evolucionat tant que hem sigut capaços d'anar a la Lluna i a Mart?

No pot ser una mica absurd?

Deixo aquestes preguntes a l'aire, per poder respondre-les o, com a mínim, reflexionar, us recomano la lectura de L'informe Phaeton. Us ho podeu creure o no, però si més no, passareu una estona molt agradable.