dimarts, 11 d’agost de 2009

Postres de músic



Mentre buscava la foto de la portada del llibre per escriure el meu comentari sobre Postres de músic de Jesús M. Tibau, he vist la gran quantitat de ressenyes sobre l'obra que ja hi ha penjades a Internet i he pensat que, potser, vindria a dir el mateix que han dit anteriorment grans lectors, i em repetiria massa.

Així que he decidit que no explicaré que aquests contes d'en Jesús són magnífics; tampoc no diré que domina la narració breu com ningú; ni que prefereixo mil vegades els seus contes que els d'altres escriptors tan exalçats però que a mi no em diuen gairebé res; ni diré tampoc que té una mirada curiosa, investigadora, original de veure les petites coses de la vida quotidiana, passar-les pel seu sedàs i convertir-les en una història breu però intensa; i encara menys diré que si no l'heu llegit, no us el podeu perdre...

No diré res d'això perquè no cal, els llibres bons parlen per si sols.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Una benedicció



Quan agafes un llibre d'un premi Nobel tens dues sensacions: o que anirà sobre un tema feixuc, o que estarà molt ben escrit i utilitzant un llenguatge molt culte. En qualsevol dels dos casos penses que costarà de llegir.

Una benedicció no és un llibre fàcil però tampoc reuneix cap de les dues sensacions ateriorment descrites. Toni Morrison fa servir dos llenguatges diferents en la novel·la: el dels esclaus, amb totes les seves deficiències lingüístiques i el de la narradora de la història. Però tots dos es llegeixen prou bé com perquè el llibre passi ràpid.

Una altra cosa és el tema: Una benedicció és un llibre de dones, un llibre que parla dels primers anys de l'esclavisme, però no només dels esclaus africans sinó també de com s'esclavitzaven els nadius americans i, fins i tot, gent blanca per motius de deutes o delictius. Parla de l'integrisme religiós dels colons del "Nou món" i dels sentiments de qui es veu privat de la llibertat i que ha de lluitar per continuar tenint el convenciment que no és un salvatge, com li diuen els Senyors, sinó un ésser humà.

En aquest sentit és un llibre dur, sense concessions, sense donar la raó a uns en detriment dels altres, sense bons i dolents, i això és el que el fa més real, més colpidor.