divendres, 30 de desembre de 2011

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. 

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera. 

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.


dimarts, 4 d’octubre de 2011

El misterio de la cripta embrujada

Aquests darrers dos dies he llegit la novel·la que va escriure l'any 1978 l'Eduardo Mendoza. Ho va fer com un divertimento i com a tal s'ha de llegir. Sempre és estimulant recuperar el Mendoza més sarcàstic.

La pàgina 77 de l'edició que tinc (14a edició, maig 2011. Seix Barral, col·lecció Booket), fa així (començo a la 76 per agafar la frase sencera):

"De todas formas, el problema carece de sustancia, ya que mi verdadero y completo nombre sólo consta en los infalibles archivos de la DGS, siendo yo en la vida diaria más comúnmente apodado 'chorizo', 'rata', 'mierda', 'cagallón de tu padre' y otros epítetos cuya variedad u abundancia demuestran la inconmensurabilidad de la inventiva humana y el tesoro inagotable de nuestra lengua."



dimecres, 21 de setembre de 2011

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines. 

dilluns, 19 de setembre de 2011

Un hotel a la costa

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament. 

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.



dissabte, 4 de juny de 2011

Arrugas

Ahir a la tarda era a la biblioteca escollint alguns llibres i pel·lícules per a properes lectures i visionats, quan vaig pensar d'acostar-me a la secció de còmics, una secció que visito molt de tant en tant perquè no en sóc cap expert, i tot i que m'agrada llegir còmics (o novel·les gràfiques) esporàdicament, ho faig menys del que desitjaria perquè quan sóc davant de les lleixes i veig la gran diversitat que hi ha, em perdo. 

Normalment n'agafo un, el fullejo i el torno a deixar perquè, o bé no m'agrada la il·lustració o bé no m'agrada la temàtica. El resultat final és que molts cops marxo sense agafar-ne cap o amb algun que, quan arribo a casa, descobreixo que no llegiré i el torno al dia següent.

Ahir, però, quan anava a la secció de còmics, em vaig trobar en S, un company de feina encantador i que ha crescut amb aquest tipus de lectura. Per això el vaig agafar i li vaig demanar que me'n recomanés algun. El primer que em va dir va ser que passés dels de superherois i anés a les novel·les gràfiques. Va agafar-ne un parell:

-Aquest és molt tendre. Aquest em sembla que va guanyar algun premi al Saló del Còmic de Barcelona i també està molt bé. Ah! I aquest també, i aquest altre i...

Estava entusiasmat i si el deixo ens passem tota la tarda davant de les lleixes carregades de còmics. Li vaig agrair molt la seva ajuda i vaig marxar de la biblioteca amb dos llibres, dos còmics i sense cap pel·lícula.

Quan vaig arribar a casa vaig agafar el primer que m'havia recomanat, "Arrugas", de Paco Roca. El vaig obrir pel primer full i em va agradar la cita que hi havia:

"La nube no desaparece, se convierte en lluvia" - Buda.

Giro el full i començo a llegir i gaudir de les imatges: em va atrapar i no el vaig poder deixar de llegir fins el final. És la història d'un home, Emilio, que, quan comença a perdre la memòria, els seus fills el tanquen en una residència d'avis. El panorama que troba aquest home quan arriba és, potser, tan o més desolador que el fet de perdre la memòria i que li diagnostiquin Alzheimer. 

Al llarg de les pàgines veiem la solitud dels avis "desterrats" a la residència on la seva única ocupació és dormir mentre esperen l'hora de menjar i, en definitiva, mentre esperen que els arribi la mort o, pitjor encara, que els tanquin al pis de dalt de la residència on hi ha els avis que no es poden valdre per si mateixos.

Emilo té un company d'habitació, en Miguel, és un trampós, un estafador i un picar però que té un gran cor i que farà tot el que sigui per ajudar a Emilio, fins i tot escapar-se de la residència per poder tenir, ni que sigui per darrera vegada, l'experiència de "viure".

Arrugas és una novel·la gràfica excel·lent, que hauria de ser de lectura obligatòria per tothom. Té humor, té drama, té tendresa i sobretot és molt, tremendament, humana. Això sí, cal llegir-la amb un paquet de mocadors a la mà.


dilluns, 4 d’abril de 2011

"Indigent, com jo"

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog. 

Si el llegiu entendreu per què:




Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.

diumenge, 27 de març de 2011

Fantasmes de Barcelona

"Fantasmes de Barcelona, recull històric de fets sobrenaturals" de Sylvia Lagarda-Mata és un llibre que no enganya amb el títol, és precisament això, un recull d'històries de fets sobrenaturals, de fantasmes i de llegendes que tenen per escenari la ciutat de Barcelona, però no només de l'època medieval o antigues, sinó també d'actuals.

Mitjançant una sèrie d'intineraris podem anar descobrint carrers de totes les zones i barris de Barcelona, des del Casc Antic fins el Poblenou on han passat coses estranyes o, si més no, inexplicables, i d'altres només degudes a la xerrameca i supersticions populars. Et donen ganes d'agafar el llibre (a més t'ho permet fer gràcies als plànols amb la senyalització dels llocs) i anar per la ciutat descobrint les cases encantades, els pous d'entrada a l'infern o els indrets esgarrifosos.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Història amb pilotes

Història amb pilotes de Xavier Carmaniu Mainadé publicat per l'editorial Meteora el maig del 2010 és una aposta decidida i valenta per apropar la història a aquelles persones que no tenen l'habit de llegir història perquè els avorreix o perquè no estan acostumats o perquè els seus interessos són uns altres, com per exemple, el futbol. I precisament d'això va el llibre, de futbol.

A mi aquest esport popularitzat en temps que s'havia de distreure el personal perquè no pensessin en les penúries que els tocava viure, no em diu res. Per tant, estic en el bàndol contrari dels que els agrada el futbol i els avorreix la història: m'avorreix el futbol i m'agrada la història.

I aquest és el repte d'en Carmaniu: que tan uns com altres agafem Història amb pilotes amb ganes. I com ho aconsegueix? Amb una senzilla i complicada a l'hora: inventar-se un equip de futbol (el Història Futbol Club) amb els millors o més emblemàtics futbolistes de tots els temps i retratar l'època que els va tocar viure. D'aquesta manera ens explica l'aparició del futbol a Catalunya, concretament a Palamós; la guerra de Bòsnia; la Segona Guerra Mundial; la Rússia comunista; l'annexió del Tibet a la R.P. Xina; o la dura història del futbol femení, entre d'altres esdeveniments més dels darrers cent i escaig anys.

Un repte difícil però, com deien en aquell programa de televisió: "Repte aconseguit!"

Un llibre recomanat pels amants del futbol però també pels amants de la història i per tots aquells que tenen curiositat per saber més dels esdeveniments recents.

dijous, 3 de febrer de 2011

Sunset Park (2)

Veient la portada del darrer llibre de Paul Auster em pregunto: què és més important, el llibre o l'autor?

Em refereixo al fet que el nom de l'autor és més gran que el del títol del llibre i això em fa reflexionar amb les tàctiques de venda. En aquest cas està molt clar que l'editorial sap que l'autor ven només pel seu nom (creat amb molt de prestigi, això sí) i per això el destaca molt més. Deuen pensar que la gent només en compra un de seu perquè és seu i que no cal diferenciar gaire un títol d'un altre. Gran error, Auster té llibres bons, llibres boníssims i llibres terriblement soporífers. Per tant, sí que decidirem si comprem Sunset Park o comprem Viatges per l'Scriptorium (que, per cert, em va avorrir soberanament).

Sigui com sigui, Auster, si més no per mi, és una aposta segura: m'agrada la psicologia que dóna als seus personatges, gent gairebé anònima que tenen una profunditat especial, gent de grans sentiments, a vegades fins i tot radicals. Però el que els fa especial és que són gent normal, gent que podríem ser perfectament nosaltres i per això ens identifiquem tan bé amb les seves històries. Per això i pel decorat on es desenvolupen la majoria, la ciutat de Nova York, que es converteix en un personatge més.

Sunset Park recupera el millor d'Auster, aquests personatges turmentats que no han tingut una vida fàcil i que passen per aquest món amb dificultats, tirant endavant com poden o com els deixen, a vegades una mica massa encotillats per un destí predeterminat que els costa de trecar. En aquest cas són diversos els personatges i tots tenen prou consistència i són prou importants a la història (fins i tot la casa de Sunset Park, que és un personatge més) com per sentir-los totalment reals, totalment apassionants.

No obstant, si tot el llibre em va encantar, no puc dir el mateix del final. Es veu venir i és un final bastant lògic però no per això, el que passa en si, el trobo massa forçat, massa... (com dir-ho per no desvetllar-lo?) "donem una de cal i una de sorra", ridícul en un sentit, catastrofista en un altre, tòpic en un tercer, fàcil en un quart... potser és pel fet que no té un sol final.


dilluns, 24 de gener de 2011

Sunset Park, pàgina 77

Normalment parlo d'un llibre quan ja l'he acabat de llegir i avui tampoc en faré cap excepció, tot i que puc avançar que a "Sunset Park" recuperem el Paul Auster que a mi m'agrada, el de personatges que, sense tenir unes vides excessivament interessants, són d'una profunditat aclaparadora.

El que avui volia proposar ve d'una idea d'en XeXu. En la seva entrada "Frases a la japonesa" deia que s'apuntava frases de pel·lícules però que mai ho havia fet de llibres fins aquell moment. A mi això em va fer pensar perquè també m'agrada recordar frases que em diguin alguna cosa especial. 

Però com no vaig al cinema amb llibreta i no llegeixo amb un llapis al costat per apuntar-me res, he decidit fer una cosa més aleatòria que apuntar frases que especials per mi: he decidit escriure en una llibreta la primera frase de cada pàgina 77 de tots els llibres que llegeixi (no sé si la dèria em durarà gaire), i he començat per la novel·la que estic llegint ara mateix, Sunset Park.

Diu així:

"Ningú no els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats."

Ara us animo que feu el mateix, ni que sigui per un sol cop, al vostre blog o en un comentari en aquest.

dissabte, 1 de gener de 2011

Lectures del 2010

Lectura a la platja. Photo by Deric
Com sempre, no m'agrada fer repàs del que m'ha passat el darrer any però hi ha una excepció i es tracta de veure quins i quants llibres he llegit. Aquest no ha estat un any especialment lector, tot i això, he llegit 9 més que l'any passat, encara que m'hi he encallat diverses vegades amb algun llibre però, en contra, d'altres els he devorat en poques hores. El resultat ha estat de 37 llibres llegits, més de 3 per mes, d'entre 52 i 672 pàgines.

Són aquests:

Còmics llegits el 2010