dilluns, 14 de febrer de 2011

Història amb pilotes

Història amb pilotes de Xavier Carmaniu Mainadé publicat per l'editorial Meteora el maig del 2010 és una aposta decidida i valenta per apropar la història a aquelles persones que no tenen l'habit de llegir història perquè els avorreix o perquè no estan acostumats o perquè els seus interessos són uns altres, com per exemple, el futbol. I precisament d'això va el llibre, de futbol.

A mi aquest esport popularitzat en temps que s'havia de distreure el personal perquè no pensessin en les penúries que els tocava viure, no em diu res. Per tant, estic en el bàndol contrari dels que els agrada el futbol i els avorreix la història: m'avorreix el futbol i m'agrada la història.

I aquest és el repte d'en Carmaniu: que tan uns com altres agafem Història amb pilotes amb ganes. I com ho aconsegueix? Amb una senzilla i complicada a l'hora: inventar-se un equip de futbol (el Història Futbol Club) amb els millors o més emblemàtics futbolistes de tots els temps i retratar l'època que els va tocar viure. D'aquesta manera ens explica l'aparició del futbol a Catalunya, concretament a Palamós; la guerra de Bòsnia; la Segona Guerra Mundial; la Rússia comunista; l'annexió del Tibet a la R.P. Xina; o la dura història del futbol femení, entre d'altres esdeveniments més dels darrers cent i escaig anys.

Un repte difícil però, com deien en aquell programa de televisió: "Repte aconseguit!"

Un llibre recomanat pels amants del futbol però també pels amants de la història i per tots aquells que tenen curiositat per saber més dels esdeveniments recents.

dijous, 3 de febrer de 2011

Sunset Park (2)

Veient la portada del darrer llibre de Paul Auster em pregunto: què és més important, el llibre o l'autor?

Em refereixo al fet que el nom de l'autor és més gran que el del títol del llibre i això em fa reflexionar amb les tàctiques de venda. En aquest cas està molt clar que l'editorial sap que l'autor ven només pel seu nom (creat amb molt de prestigi, això sí) i per això el destaca molt més. Deuen pensar que la gent només en compra un de seu perquè és seu i que no cal diferenciar gaire un títol d'un altre. Gran error, Auster té llibres bons, llibres boníssims i llibres terriblement soporífers. Per tant, sí que decidirem si comprem Sunset Park o comprem Viatges per l'Scriptorium (que, per cert, em va avorrir soberanament).

Sigui com sigui, Auster, si més no per mi, és una aposta segura: m'agrada la psicologia que dóna als seus personatges, gent gairebé anònima que tenen una profunditat especial, gent de grans sentiments, a vegades fins i tot radicals. Però el que els fa especial és que són gent normal, gent que podríem ser perfectament nosaltres i per això ens identifiquem tan bé amb les seves històries. Per això i pel decorat on es desenvolupen la majoria, la ciutat de Nova York, que es converteix en un personatge més.

Sunset Park recupera el millor d'Auster, aquests personatges turmentats que no han tingut una vida fàcil i que passen per aquest món amb dificultats, tirant endavant com poden o com els deixen, a vegades una mica massa encotillats per un destí predeterminat que els costa de trecar. En aquest cas són diversos els personatges i tots tenen prou consistència i són prou importants a la història (fins i tot la casa de Sunset Park, que és un personatge més) com per sentir-los totalment reals, totalment apassionants.

No obstant, si tot el llibre em va encantar, no puc dir el mateix del final. Es veu venir i és un final bastant lògic però no per això, el que passa en si, el trobo massa forçat, massa... (com dir-ho per no desvetllar-lo?) "donem una de cal i una de sorra", ridícul en un sentit, catastrofista en un altre, tòpic en un tercer, fàcil en un quart... potser és pel fet que no té un sol final.