dimarts, 16 d’abril de 2013

Kafka a la platja. Haruki Murakami


Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'Haruki Murakami després de Tòquio Blues i After Dark i he de dir que llegir Murakami és tota una experiència que, de moment, no he trobat en cap altra escriptor. Amb això no vull dir que sigui un excel·lent escriptor o tot el contrari, sinó que no és pas un escriptor fàcil, si més no per la temàtica dels seus llibres a mig camí entre la realitat i la ficció.

En aquest cas l'argument és difícil d'explicar perquè no té una història fàcilment definible, la paraula que més se li escauria seria "surrealista", però no és, potser, la història que ens explica el que fa especial aquestes 480 pàgines, sinó com ens l'explica, i sobretot, els personatges que l'habiten. Uns personatges, com gairebé tots els de Murakami, que estan en situacions extremes que ni ells mateixos saben perquè hi han arribat. Uns personatges complexos, profunds, plens de vida, que els fan molt propers.

A Kafka a la platja en trobem uns quants d'aquests personatges començant pel protagonista, Kafka Tamura, un noi de quinze anys que fuig de casa seva per evitar ofegar-se en una vida que no sent seva. En Nakata, un vell que de petit va patir un accident estrany que el va fer oblidar tot el que havia après fins aleshores, i que actua per instint a la recerca no se sap ben bé de què.

Kafka i Nakata no coincidiran mai, no coneixeran l'existència l'un de l'altra, no obstant les seves vides estan fortament lligades pels esdeveniments.

Al seu costat, una sèrie d'altres personatges a quin d'ells més misteriós o amb el passat més obscur: la directora de la biblioteca, la senyora Saeke, a qui se li va truncar la vida quan el seu estimat va ser assassinat; l'Oshima, un noi-noia o noia-noi que és, potser, l'únic contrapunt de realitat que té en Kafka al seu costat; i el senyor Fushimo, el camioner de passat turbulent que ajuda en Nakata perquè li recorda el seu avi.

Tots ells es converteixen, per mèrit propi, en personatges reals i estimables, les vides dels quals ens arriben a apassionar.

4 comentaris:

  1. El vaig llegir fa poc i em va enganxar de valent. Ara, hi ha un punt en què ho vaig passar tan malament, que gairebé el deixo. Si tens un gat, la trobada del senyor Nakata i Johnny Walker fa de mal llegir...

    ResponElimina
  2. Molt cert, Ferran, és la pitjor escena de tot el llibre! Horrorosa! I jo no tinc gat

    ResponElimina
  3. Va ser el segon que vaig llegir, ara ja fa temps, i en recordo els personatges, però no massa bé la trama. Només recordo que en vaig quedar content, que em va animar a seguir explorant aquest autor. M'agrada el que dius al primer paràgraf, tot plegat, tant el llibre com l'autor són molt difícils de definir. Per cert, que jo tinc un gat...

    ResponElimina
  4. Diria que és l'únic que em falta llegir d'ell. La setmana que ve parlaré de l'últim que s'ha publicat aquí. Una abraçada, DERIC.

    ResponElimina

Digues la teva