dimarts, 16 de setembre de 2014

LAS SIETE CAJAS, de Dory Sontheimer


Desconeixia totalment la notícia del descobriment que va portar a la seva autora a escriure aquest llibre, LAS SIETE CAJAS, i que es veu que havia sortit publicada en diaris d'àmbit nacional com La Vanguardia.

Quan el vaig veure a la llibreria em va cridar l'atenció la portada i la persona que anava amb mi em va explicar l'origen del llibre i no vaig poder més que comprar-me'l atret per la història. Una dona, la Dory Sontheimer, catalana de naixement, va descobrir, després de la mort dels seus pares, unes capses guardades amb molta cura en un altell. Quan les va obrir la seva sorpresa va ser espectacular: aquelles caixes explicaven una història que ella desconeixia totalment: la història dels seus pares, que van haver de fugir de l'Alemanya nazi i de les seves famílies que havien mort en els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. 

Llegir les cartes i els documents de l'època, veure les fotografies i els objectes que contenien les caixes va ser per ella una forma d'apropar-se més als pares desapareguts i de conèixer uns avis que havien estat assassinats a Auschwitz només pel fet de ser jueus.

Aquest llibre no explica la història del descobriment de les 7 caixes, sinó que explica la història de la família de la Dory per tal de fer-lis l'homenatge que es mereixien, i l'explica d'una forma emotiva, però no dramàtica, transcrivint les cartes i donant explicacions del que passava.

És una lectura tan emotiva com recomanable i que s'hauria de convertir en lectura obligatòria en les escoles.

dilluns, 15 de setembre de 2014

ELS NIKOLAIDIS


Aquest any he recuperat el costum que tenia abans de comprar un llibre d'algun autor local cada cop que viatjava allà on fos. Tenia clar que aquesta recuperació començaria per Menorca i per comprar-lo en la llibreria VaDllibres de Ciutadella. Per això vaig fer una recerca per Internet dels autors menorquins actuals i al final, per l'argument, em vaig decantar per la novel·la Els Nikolaidis de Josep M. Quintana i va ser una decisió del tot encertada.

Estem al segle XVIII quan el fill gran dels Nikolaidis, una família de mariners i comerciants, marxa a Maó amb la seva dona per començar una aventura comercial que pot comportar uns grans beneficis per ell i per la seva família aprofitant les mesures favorables econòmiques del govern britànic que té en poder seu l'illa de Menorca. A poc a poc, salvant els obstacles d'una societat maonesa que no li posarà les coses fàcils i fent seves totes les oportunitats que li presenta la llibertat religiosa i econòmica dels britànics, es fa un nom dins de la burgesia de l'illa situant-se al capdavant del poder econòmic i social.

Però, de fet, el més important d'aquesta novel·la (que recorda molt l'estil de Thomas Mann en Els Buddenbrook) no és la història de la família Nikolaidis, ells només són l'excusa ideal perquè el seu autor ens faci un retrat perfecte de la societat de l'illa menorquina en els segles XVIII i XIX, i sobretot per fer una mirada crítica i un recorregut fascinant per la història de Menorca, la vertadera protagonista del llibre.

Són 464 pàgines que es llegeixen, i es gaudeixen, en tota la seva extensió sense fer-se feixuc en cap moment.

Sinòpsi

Al segle XVIII, els afanys expansionistes de les grans potències europees van fixar els ulls en l'illa de Menorca. Els Nikolaidisés la història d'una família de mariners i comerciants grecs que es va traslladar a Maó atreta per les mesures proteccionistes del govern britànic. Amb paciència, tenacitat i ambició, van aconseguir sobreviure a l'agitada vida política de l'illa i penetrar en el món exclusiu d'una burgesia comercial cada cop més poderosa, fins a situarse al capdamunt de l'entramat econòmic, social i polític dela ciutat de Maó. Aprofitant que la ciutat vivia el punt àlgid de la seva vocació europea, els Nikolaidis, al llarg de dues generacions, van travessar la Mediterrània d'un cap a l'altre, com a pirates o com a comerciants legals, i van crear empreses, van esdevenir banquers i van descobrir el valor de la política per transformar la societat d'acord amb els seus interessos.

dilluns, 23 de juny de 2014

Desig de xocolata, de Care Santos


Aquest cop no he arribat tard per descobrir Desig de xocolata, de la mataronina Care Santos. A ella sí que la vaig descobrir fa poc amb L'aire que respires, però un cop trobada no la deixaré escapar fàcilment.

Desig de xocolata no és una novel·la a l'ús, vull dir que són tres històries independents amb més o menys un principi i més o menys un final que l'únic nexe d'unió que tenen és la vertadera protagonista del llibre: una petita xocolatera de porcellana blanca sense cap ornamentació fabricada a Versalles. 

Descobrim la xocolatera a l'actualitat en el moment que cau a terra i queda feta miques. La seva propietària és una reputada pastissera barcelonina, excel·lent professional que amaga un passat d'amors i rebel·lies que es reobren amb l'aparició d'un antic amic. Amb flash-backs anem recuperant la seva història, i al mateix temps, de com arriba la xocolatera a les seves mans.

La segona història ens situa a finals del segle XIX, principi del XX, on una noia orfe que serveix com a donzella en una casa bona de Barcelona robarà la xocolatera quan és acomiadada de la casa i va a parar a la casa d'un vell doctor que li transformarà completament la vida. A partir d'aquell moment la seva única obsessió, a més de servir el seu amo, serà la de tornar la xocolatera al seu propietari. Però els objectes, com les persones, no sempre volen anar on han d'anar.

La tercera història ens porta de Versalles a la Barcelona del segle XVIII quan una filla del rei francès es fa fabricar una fina xocolatera de porcellana blanca, sense cap ornamentació, que només pugui contenir tres xicres d'una especial xocolata que es fa portar de Barcelona. La noia envia a la ciutat comtal un noi de la cort versallesca amb la secreta missió de contactar amb el xocolater barceloní per comprar la màquina única que ha construït el xocolater per elaborar la millor xocolata del món. I com a prova de bona voluntat li vol regalar la xocolatera blanca. Però quan arriba a Barcelona el noi descobreix que el xocolater és mort i que qui realment fa la xocolata és la seva vídua.

Són tres històries que et captiven des del primer moment i que t'endinsen amb gran mestria en el món i en la època que retrata, l'ordenació de les quals és molt encertada pel fet de fer-ho del present al passat i veure com està la xocolatera al present i anar desentranyant poc a poc la seva vida d'objecte preuat.

L'única pega que li trobo al llibre és que són tres històries, vull dir que cada història dóna per una novel·la sencera i que sap greu que s'acabi perquè en voldries més, saber més d'aquestes persones que tenen a les seves mans el destí de la xocolatera. O és a l'inrevés, la xocolatera té el destí dels seus amos a la seva nansa? 

Sinopsi 

«–Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?
–Blanca. El blanc m'asserena.
–La voleu decorada?
–Millor sense ornaments.
–Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida?
–Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.
–Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos».

Un recorregut per la història d'aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la
sofisticació dels nostres dies.

divendres, 20 de juny de 2014

El Paciente, de Juan Gómez-Jurado


Com molts cops em passa, arribo a un escriptor que resulta que coneix tothom i que ha venut milers de llibres, per un argument.

En aquest cas ho vaig fer després de llegir la contraportada i el text de resum de El Paciente, de Juan Gómez-Jurado, escriptor que al darrera porta una llarga llista d'èxits. Aquest resum deia així:

"El prestigioso neurocirujano David Evans se enfrenta a una terrible encrucijada: si su próximo paciente, el presidente de los Estados Unidos, sale vivo de la mesa de operaciones, su pequeña hija Julia morirá a manos de un despiadado psicópata."

No sóc de llegir gaires thrillers (si més no, que no vinguin avalats per la Donna Leon o l'Agatha Christie) perquè em fan patir, i menys encara de psicòpates o de serial-killers. Però aquest argument em va sembla interessant i m'hi vaig capbussar. Doncs, com era previsible, només llegir la primera pàgina ja em vaig començar a posar nerviós i a patir fins el punt de plantejar-me deixar el llibre. Però com fer-ho sense saber què passava amb aquest metge, el president dels USA (que se sembla sospitosament a l'Obama) o amb la filla petita? Doncs vaig fer una cosa que no havia fet mai abans: a meitat de la lectura del llibre, llegir el final. Sabent què passaria, l'he pogut acabar.

Realment està molt bé, té tensió i intriga. Tot i que a vegades està una mica passat de voltes i ratlla l'increïble, la seva lectura és amena, ràpida i absorbent. O sigui, que d'estar a punt de deixar-lo, passo a recomanar-lo si us agraden les intrigues de persones normals que es troben en situacions límit i envoltats de personatges sense cap mena d'escrúpol. (Per cert, no hi ha gaire sang, no patiu per això).

dimarts, 10 de juny de 2014

ELS AMBAIXADORS


ELS AMBAIXADORS, d'Albert Villaró, va ser un dels autoregals de Sant Jordi i me'l vaig comprar perquè la premissa em va semblar molt interessant: l'any 1949 Catalunya és independent des de l'any 1934 i durant la segona guerra mundial va estar sota dominació nazi. Franco no va governar mai i Espanya està sota una fèrria dictadura del general Sanjurjo.

El gènere de la política-ficció no s'ha estilat gaire per les nostres contrades i veure com es desenvolupava aquesta història m'atreia. Però el resultat no ha estat a les expectatives. No és que estigui mal escrit ni que es faci pesat ni res d'això. Té acció, ironia, crítica social i un punt de mala llet molt encertat, però alguna cosa grinyola en el llibre. Potser la falta d'intriga, de thriller, o el haver-se centrat massa en una colla d'espies arreplegats que van durant tota la història amb una sabata i una espardenya en lloc de ampliar l'acció amb els afers i les intrigues de govern. 

Es troba a faltar com és i com es viu en aquesta Catalunya hipotètica, només se'n fan pinzellades petites, certament brillants, sobre un país que no ha viscut una guerra civil de 3 anys, sinó una guerra de 6 mesos i una invasió nazi, i on encara hi ha els anarquistes i els de la FAI amb molta força. M'hauria agradat més aquest camí que exclusivament el dels espies de pandereta.

El llibre està bé, però a mi no m'ha convençut.

dijous, 5 de juny de 2014

LA SONRISA ETRUSCA


Molts cops descobreixo tard un llibre o un autor, quan ja tothom l'ha llegit o n'ha parlat meravelles. Això és el que m'ha passat amb José Luis Sampedro, un escriptor del que sempre he sentit parlar bé de la seva obra, i més concretament de La sonrisa etrusca, però al qual ai m'hi havia aproximat.

Aquest any això va canviar gràcies a una oferta de Círculo de lectores en la qual m'oferien aquesta novel·la amb una edició molt maca i a un preu excel·lent. Aquesta oferta em va decidir a comprar el llibre i, naturalment, a llegir-lo (quin sentit té comprar un llibre per no llegir-lo???).

Doncs bé. Quina delícia, quina prosa més poètica, quin plaer de lectura! A cada plana que passava gaudia més i més, per la història, però també per l'escriptura tan delicada i precisa de Sampedro. És una historia senzilla, no passen gaires coses, però al mateix temps té una força brutal, una vitalitat espectacular. El llibre comença amb un aire pessimista: un home, en Salvatore Roncone, deixa el seu poble per anar a Milà a casa del seu fill per fer-se unes proves que detectaran un càncer en estat avançat i sotmetre's a un dur tractament mèdic. Amb aquesta premissa, podria ser un drama d'aquells intensos, però res més lluny de la realitat. A poc a poc la història dóna un gir a mida que el mateix Salvatore, gràcies al seu nét, encara un bebè, i un sorprenent darrer amor amb una vídua, transformen el seu caràcter dur i rondinaire i descobreix que en la última etapa de la seva vida, també hi ha lloc per l'optimisme i l'esperança.

Una novel·la més que excel·lent per llegir, gaudir i tornar a llegir un altre cop.


dimecres, 4 de juny de 2014

La Hermandad de la Sábana Santa


La Hermandad de la Sábana Santa va ser el primer llibre que va publicar la Julia Navarro i el primer que he llegit d'ella i la veritat és que m'esperava alguna cosa més que un Codi Da Vinci a l'espanyola amb protagonistes italians. 

Personalment (i com sempre dic, és una opinió meva) em va avorrir molt i vaig estar a punt de deixar-lo en diverses ocasions. Vaig trobar que no estava ben escrit, que li faltava molt per ser un llibre rodó i que la intriga que presenta t'enganxi. 

Es nota que és una primera novel·la, però té algunes coses bones que fa que no es descarti i te l'acabis i que sospitis que aquesta escriptora té molt a dir i que, estic convençut tot i que encara no m'he posat amb cap més novel·la seva, en els seus següents llibres s'haurà superat molt. Sens dubte li donaré una futura nova oportunitat a la Julia Navarro.

Argument extret del web de Plaza & Janés:

Una intriga en torno a la Sábana Santa: un recorrido histórico desde la actualidad hasta la época de Jesucristo.
Un incendio en la catedral de Turín, donde se venera la Sábana Santa, y la muerte en él de un hombre al que habían cortado la lengua, son los detonantes de una trepidante investigación policial del Departamento del Arte, capitaneado por el detective Marco Valoni.Junto a la perspicaz y atractiva historiadora Sofia Galloni y una periodista ávida de preguntas, el grupo de Valoni deberá resolverun enigma que arranca de los templarios y llega hasta la actualidad. Una trama que tiene como nexo de unión a una élite de hombres de negocios, cultos, refinados y muy poderosos. Los investigadores no cejarán en su empeño de demostrar que los sucesos de la catedral están conectados con la Sábana Santa y con las vicisitudes que ha vivido a lo largo de la historia, desde Jesucristo al antiguo imperio bizantino, la nueva Turquía, la Francia de Felipe el Hermoso, España, Portugal y Escocia... Con la historia y la imaginación como elementos de partida, Julia Navarro ha construido una novela que deja al lector sin aliento,que abre las puertas a un fascinante viaje por el pasado, el presente y las insospechadas relaciones entre ambos. Una narración que sorprende en cada página, una deslumbrante novela de aventuras a la altura de las mejores del género.

divendres, 4 d’abril de 2014

Calle Berlín, 109


A Calle Berlín, 109 hi viu una comunitat d'allò més variopinta: una prostituta de luxe, un colombià amb un passat tèrbol, un matrimoni ja gran amb una dona amb intencions assassines, una mare separada amb dos fills, el nen un traficant en potència, la filla una estudiant no tan modèlica com pot semblar, un comptable amargat i vexat pel seu cap i un fantasma, el d'una veïna que va morir tres mesos enrere i que ningú ha trobat a faltar encara.

Sembla una comunitat com qualsevol altre, tots fan la seva vida, els veïns es creuen a l'escala o a l'ascensor i es saluden educadament. Però un misteri envolta l'edifici: l'assassinat d'un mosso d'esquadra i el seu company que vol descobrir què s'hi amaga al carrer Berlín número 109.

Com un joc de Cluedo o un trencaclosques que s'ha d'anar muntant, les peces van encaixant a poc a poc i els veïns es veuran obligats a fer pinya entre ells per poder-se salvar, perquè no hi ha un pam de net en tota l'escala, cadascun d'ells té alguna cosa a amagar i perquè no es descobreixi li interessa més ajudar al veí.

Calle Berlín, 109, és una molt entrentinguda novel·la de la Susana Vallejo que barreja la intriga amb l'humor negre amb algunes escenes delirants i molt ben trobades que fa de molt bon llegir.


dimarts, 18 de febrer de 2014

EL AIRE QUE RESPIRAS, Care Santos


Aquest ha estat el primer llibre que he llegit de la Care Santos i he de dit que m'ha sorprès molt gratament. Sorprès per què? Bé, no coneixia res d'aquesta escriptora excepte d'oïdes molt superficials i, per tant, no tenia cap idea preconcebuda, però vaig llegir la primera pàgina de El aire que respiras per internet (legalment, mitjançant una promoció de primers capítols de Planeta) i el que em plantejava no m'era prou interessant per a mi. Tot i això, un dia quan ja tenia oblidada aquesta lectura, vaig agafar la novel·la, vaig rellegir (i recordar) les primeres pàgines, vaig continuar la seva lectura i em va començar a atrapar, sobretot quan la trama avança.

Darrerament estic fent un exercici d'anar als llibres "verge", és a dir, sense saber de què van, per això no tenia ni idea de quin era l'argument d'aquesta novel·la i al passar el primer capítol i veure que l'acció transcorria entre dues èpoques i que s'entrellaçaven mitjançant la història d'uns llibres prohibits i que el que realment importava era la història d'aquests llibres, em vaig sentir enganxat per l'argument i no el vaig poder deixar fins al final. També perquè retrata una època, la de principi del segle XIX i la invasió francesa a Barcelona, que no s'ha tractat gaire, per no dir gens, en la novel·lística actual i que dóna molt de joc per fer bones històries d'intrigues i aventures.

Bé, després d'aquest El aire que respiras, estic que segur que tornaré amb la Care Santos. De fet ja tinc en llista el seu anterior llibre Habitaciones cerradas.

Sinopsis 

Virginia acaba de heredar el negocio familiar: la librería Palinuro. Entre el montón de ejemplares, polvo y papeles que su padre acumuló, pronto aparece la historia de Carlota Guillot y la búsqueda de un libro, escurridizo y caprichoso, que formó parte de una de las bibliotecas particulares más sibaritas de la Barcelona napoleónica. Una historia prolongada a lo largo de las décadas más convulsas del siglo XIX en que la ciudad asistió, incrédula, a su mayor transformación: el derribo de las murallas y la urbanización de su paseo más emblemático, La Rambla.
El aire que respiras es un canto de amor a los libros, pero también a la ciudad de Barcelona. Después de leer esta gran historia coral, la ciudad no volverá a ser la misma.

«Tiemblo a tu voz y tiemblo si me miras y quisiera exhalar mi último aliento abrasada en el aire que respiras.»

dimarts, 28 de gener de 2014

DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL, Haruki Murakami


Després del terratrèmol és un llibre de contes d'Haruki Murakami que ha sortit publicat aquest any 2013. El títol no crec que sigui gaire encertat o, si més no, és una mica oportunista perquè no té res a veure amb el terratrèmol-tsunami que ha patit el Japó, com pensaries en veure'l i en saber que és una de les darreres publicacions d'aquest escriptor en llengua catalana, tot i que en Murakami el va escriure fa ja uns quants anys.

A part d'aquest petit incís del títol, els contes són extraordinaris. Són sis històries amb diferents personatges que enfronten la vida com millor poden o saben i per poder tirar endavant i encarar el futur amb més o menys fortuna.

En totes les històries, en un moment o un altre, surt la referència al terratrèmol que va devastar la ciutat i la regió de Kobe l'any 1995, com un esdeveniment que va marcar per sempre la vida dels personatges, tant els que el van viure directament o hi tenien familiars afectats, com els que no hi tenien ningú a Kobe i la ciutat els quedava lluny, però que no es van poder distanciar emocionalment de la tragèdia.

Un Murakami una mica diferent de llibres com Kafka a la platja o 1Q84, més humà, més intens, però que sempre sap reflectir d'una manera magistral la rica vida interior dels seus personatges.


divendres, 24 de gener de 2014

Un Salt al món: ELS MEUS ESCRIPTORS DE CAPÇALERA

Un Salt al món: ELS MEUS ESCRIPTORS DE CAPÇALERA: Aquesta tarda feia un repàs a la llista de llibres llegits en els darrers 6 anys perquè tenia curiositat de saber quins eren els meus escr...

divendres, 10 de gener de 2014

EL NOI QUE NO TOCAVA DE PEUS A TERRA, de John Boyne


Vaig sentir parlar d'aquest llibre, El noi que no tocava de peus a terra, en una entrevista que li van fer en un diari, no recordo quin, al seu autor, en John Boyne, autor de l'existosa El noi del pijama de ratlles. No havia llegit mai abans res d'ell, però a respostes d'una pregunta va dir que El noi que no tocava de peus a terra era una mena de metàfora de l'homosexualitat i això em va sorprendre. Com podia lligar la història d'un nen que vola amb l'homosexualitat? I encara més quan aquest és un tema que en la literatura infantil i juvenil s'ha tractat poquíssim.

L'odissea va venir quan el vaig buscar per les llibreries i era impossible trobar-lo en català, fins que vaig desistir i un dia, fa poc, el vaig trobar a la Biblioteca de Salt i el vaig poder prendre prestat.

No és un llibre que m'hagi entusiasmat, però sí agradat i ha sigut de lectura amena. D'entrada dir que moltes de les coses que li passen a aquest nen, en Barnaby Brocket, se m'han fet llargues i no li trobava el què, fins i tot pensava que eren sobreres i que amb unes quantes pàgines menys s'hauria pogut dir el mateix. 

El que sí que em va agradar va ser el missatge que dóna i la sensació que deixa al final: el nen és diferent perquè vola, però ell no sap per què ni com evitar-ho i comença un llarg peregrinatge involuntari per acabar adonant-se que ser diferent no és dolent i que cadascú ha de trobar el seu lloc en aquest món sent ell mateix. Imagino que d'aquí la comparació que va fer l'autor amb l'homosexualitat.

Potser de cara als adults aquest missatge ens sembla simple, però no hem d'oblidar que aquest és un llibre infantil i que està molt ben trobada la manera com es dóna, sense moralismes.

Sinopsi 

Els Brocket són uns perfectes avorrits i responsables i estan molt orgullosos de ser-ne. No poden deixar d’arrufar el nas davant tot el que sigui diferent. Però els Brocket no han tingut sort: des del moment que el seu fill Barnaby va arribar al món ha desafiat les lleis de la gravetat i sura per l’aire. Desesperat per fer contents als pares, en Barnaby s’escarrassa per tenir el peus ben posats a terra sense cap mena d’èxit!
Un dia fatídic, els Brocket decideixen que ja n’hi ha prou. Ells mai no havien demanat tenir un nen anormal i volador!
Aleshores, traït, sol i espantat, en Barnaby comença una aventura que el durà a fer un viatge fantàstic pel món.