divendres, 20 de setembre de 2019

La Casa Alemanya


La Casa Alemanya, d'Annette Hess. Columna Edicions, abril 2019. Traducció de Judith Raigal Aran.

Valoració personal

Són necessaris més llibres sobre l'Holocaust? Crec que avui en dia, amb la que ens cau al damunt, sí. De totes maneres La Casa Alemanya no és un llibre sobre aquest terrible fet del segle XX, sinó que, donant-li un altre gir diferent, és una novel·la sobre les conseqüències que va tenir l'Holocaust pels alemanys descendents dels qui el van provocar o, amb la seva passivitat, permetre.

L'Eva no sap què va passar a Auschwitz. Viu feliç en el seu món idíl·lic en una Alemanya dels anys 60 que ja s'ha començat a recuperar dels estralls de la guerra i que ha decidit deixar els records del passat traumàtic tancats amb clau en oblidades habitacions fosques del cervell de cada persona. Però comença el judici contra els responsables del camp d'extermini i l'Eva es contractada d'intèrpret. A partir d'aquell moment la seva vida, el seu petit món feliç trontollarà al descobrir la veritat del que va passar, del que va fer la gent amb qui parla cada dia, dels seus veïns, dels seus pares...

La veritat és que al principi del llibre l'Eva se'ns fa antipàtica, una fleuma a qui li falta empenta per fer res i això fa que no empatitzes amb ella i la història se't faci a estones pesada. Però a poc a poc, a mida que ella evoluciona, el llibre també ho fa i arriba a enganxar-te bastant.

Puntuació: ***

Sinopsi editorial:

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

dimarts, 10 de setembre de 2019

La mort del comanador 1 i 2


La mort del comanador, d'Haruki Murakami. Editorial Empúries, gener 2019. Traducció d'Albert Nolla Cabellos.

Valoració personal

Murakami ha passat de ser un escriptor molt valorat i apreciat per gairebé tothom a començar a ser menyspreat per algunes persones. Jo no sóc d'aquests darrers. Per a mi, Murakami és un mestre. Si bé hi ha alguns llibres d'ells, sobretot de la seva primera etapa recuperats recentment en català, que no m'han convençut, tot el que ha escrit des de la seva magnífica Tòquio blues (Norwegian Wood) m'ha entusiasmat.

Aquesta novel·la, La mort del comanador, tot i no ser una gran obra, torna a recuperar l'esperit Murakami 100%. Aquella barreja de realisme màgic envoltat de no se sap quina atmosfera estranya que dota les seves històries d'un misteri suau que t'endinsa a poc a poc cap a un món interior, el de l'autor, però que no deixa de ser el teu propi món interior i, quan te n'adones d'això, et sorprèn. Com s'ho ha fet per aconseguir-ho? Aquí rau la seva genialitat.

A mi, amb Murakami, em passa una cosa curiosa: començo a llegir-lo i quan porto unes quantes pàgines, 20 o 30, penso "si no ha passat res i no puc deixar de llegir". És aquesta la seva màgia. No sé com s'ho fa perquè no passi gairebé res a les seves històries i no puguis deixar de llegir.

Puntuació: ****

Sinopsi editorial:

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament.
El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant campana que no sap d’on ve. En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.




dilluns, 21 de gener de 2019

Les vuit muntanyes


Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti. Navona editorial, març 2018. 287 pàgines. Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Valoració personal

És una delícia de llibre, un plaer de lectura. 

Una història sobre la solitud, sobre l'enyorança de la llar infantil, sobre el descobriment dels pares quan ja és massa tard per valorar-los com cal, sobre l'amistat, sobre el coneixement d'un mateix i l'aprenentatge d'acceptar-te i valorar-te, però sobre tot és una història d'amor a la muntanya i a la gent que hi viu.

Un llibre amb molt, moltíssim sentiment, però gens sentimental, que et va entrant a poc a poc amb força.

Puntuació: *****

Sinopsi editorial

En Pietro és un noi de ciutat, solitari i una mica sorrut, que estiueja als Alps italians. En Bruno és fill d'un paleta de la zona, una persona que només coneix les muntanyes i que pastura les vaques del seu oncle. Estiu rere estiu, en Pietro i en Bruno forgen una profunda amistat, però, amb els anys, els camins dels dos amics se separen... Qui dels dos haurà après més de la vida? El que ha recorregut les muntanyes de tot el món o el que només ha pujat al cim més alt?