dimarts, 10 de setembre de 2019

La mort del comanador 1 i 2


La mort del comanador, d'Haruki Murakami. Editorial Empúries, gener 2019. Traducció d'Albert Nolla Cabellos.

Valoració personal

Murakami ha passat de ser un escriptor molt valorat i apreciat per gairebé tothom a començar a ser menyspreat per algunes persones. Jo no sóc d'aquests darrers. Per a mi, Murakami és un mestre. Si bé hi ha alguns llibres d'ells, sobretot de la seva primera etapa recuperats recentment en català, que no m'han convençut, tot el que ha escrit des de la seva magnífica Tòquio blues (Norwegian Wood) m'ha entusiasmat.

Aquesta novel·la, La mort del comanador, tot i no ser una gran obra, torna a recuperar l'esperit Murakami 100%. Aquella barreja de realisme màgic envoltat de no se sap quina atmosfera estranya que dota les seves històries d'un misteri suau que t'endinsa a poc a poc cap a un món interior, el de l'autor, però que no deixa de ser el teu propi món interior i, quan te n'adones d'això, et sorprèn. Com s'ho ha fet per aconseguir-ho? Aquí rau la seva genialitat.

A mi, amb Murakami, em passa una cosa curiosa: començo a llegir-lo i quan porto unes quantes pàgines, 20 o 30, penso "si no ha passat res i no puc deixar de llegir". És aquesta la seva màgia. No sé com s'ho fa perquè no passi gairebé res a les seves històries i no puguis deixar de llegir.

Puntuació: ****

Sinopsi editorial:

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament.
El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant campana que no sap d’on ve. En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.




2 comentaris:

  1. Això de ser odiat no és pas d'ara, hi ha molta gent que pensa que està sobrevalorat, o no els entra gens ni mica. Per contra, hi ha autèntics fanàtics, com tu o com jo. Aquest no seria el meu preferit, la primera part pintava molt bé, però per mi després perd, però tot i així en vaig gaudir força. I et dono la raó, jo també percebo que allà no hi passa res, però no puc parar de llegir. Aquest paio és especial.

    ResponSuprimeix

Digues la teva