divendres, 6 de novembre de 2020

Encuéntrame


Encuéntrame, d’André Aciman. Alfaguara, juny 2020

Atenció, spoilers!

Ens han venut, erròniament, aquest llibre com la continuació de la història d'amor d'Elio i Oliver. 

Mentira! 

Les 100 primeres pàgines estan dedicades al pare de l'Elio, en Samuel que, si bé està molt ben escrita i és realment maca, jo no he comprat aquest llibre perquè durant 100 pàgines m'expliquin la història d'un personatge secundari que ni em ve ni em va. 

Seguidament apareix l'Elio, també amb una història que no té res a veure fins que a les darreres 20 pàgines, finalment, es troben l'Elio i l'Oliver. Al·leluia! 

En definitiva, és un bon llibre que explica quatre històries: la d'en Samuel, la de l'Elio, la de l'Oliver i la de l'Elio i l'Oliver. Però que no me'l venguin com una continuació de Call me by your name.

Puntuació: **

divendres, 9 d’octubre de 2020

La desaparició de Stephanie Mailer


La desaparició de Stephanie Mailer de Joël Dicker, La Campana, 2018

Tinc un problema amb en Joël, el primer llibre que vaig llegir seu, La veritat sobre el cas Harry Quebert, em va agradar molt, però després vaig llegir El llibre dels Baltimore i em va decebre tant que vaig dir que no tornaria a llegir-ne cap més de seu.

Però em van deixar aquest i vaig tornar a caure. Realment puc dir que, tot i l'extensió (656 pàgines) me'l vaig llegir bastant ràpid i si tinc en compte que no em sentia identificat amb cap personatge i que el que passava a la història em deixava bastant indiferent, és tot un mèrit.

Tot i que no és bo i que es podria resoldre amb la meitat de pàgines i quedaria molt millor, passa bé, sobretot per a les tardes de migdiada de l'estiu que és quan el vaig llegir.

De totes maneres, a no ser que siguis molt fan d'en Dicker, estalvia-te'l. 

Jo ja puc dir que a mi no m'enxamparà més. O sí. Qui ho pot saber...

Puntuació: *

dijous, 3 de setembre de 2020

Unorthodox

Unorthodox, de Deborah Feldman. Columna, Barcelona 2020 

El llibre porta per subtítol "L'escandalosa història de com vaig abandonar les meves arrels hassídiques", però jo, d'escandalosa, no li he trobat res. Pot ser és perquè la sèrie de Netflix és molt bona i el treball de la seva protagonista, excel·lent, i ens fa esperar que el llibre segueixi el seu camí, però no. Comparat amb la sèrie, el llibre és molt més "light" o dit d'una altra manera, més real, més semblant a la vida real.

Cert que les condicions de vida, sobretot per a les dones, dins de la comunitat hassídica és extremadament dura. Ser dona és no ser res, no tenen dret a res ni a desenvolupar-se com a persona, sempre han de dependre d'un home (el pare, el marit...). Però la Deborah ja des de petita, no ho accepta i tot i que vol desempallegar-se d'aquest llast, li costarà anys aconseguir-ho i també moltes renúncies.

Si no has vist la sèrie, és un llibre molt recomanable. Si l'has vist, et donarà un altre punt de vista de la realitat allunyada del cinema.

Puntuació: ****

dimarts, 11 de febrer de 2020

Records del futur


Records del futur, de Siri Hustvedt. Edicions 62. Barcelona, 2019.

Siri Hustvedt, des que va publicar el seu primer llibre l'any 1982, Reading to you, ha anat consolidant la seva carrera com escriptora de forma imparable fins a arribar a un moment dolç de la seva vida laboral en el que, per fi, ja no se la coneix com a "dona de...", sinó pel que val ella mateixa com a escriptora. Prova d'això són les magnífiques Elegia per un americà (2008), L'estiu sense homes (2011) o Records del futur (2019).

I d'aquest últim vull parlar perquè Records del futur no és una novel·la a l'ús, sinó que està a mig camí del dietari, de l'autobiografia i de la novel·la. Però és la seva vida el que ens explica? Potser sí o potser no, la veritat és que ens és igual perquè el que ens interessa és el que - i com - ens ho explica.

En ell acompanyem la S. durant un any de la seva vida, des del moment que arriba a viure a Nova York procedent de Minnesota l'any 1978, ingènua, innocent i plena de somnis, fins que, un any més tard, ha crescut - o l'han fet créixer - i endurir-se.

I el millor de tot és que l'acompanyem amb la visió que té ella mateixa als 23 anys amb els diaris escrits en el moment i la visió, des d'una mirada adulta i madura, que té ella en l'actualitat del que li va passar durant aquell any i dels sentiments que li provocà i que encara conserva després de tants anys.

Per tot això el llibre és una delícia de llegir

Puntuació: ***** 


dimecres, 22 de gener de 2020

Els mastegadors de Cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****