Pàgines

dimarts, 15 de desembre de 2020

La noia del violoncel


La noia del violoncel. Jordi Campoy. Columna edicions, 2019

Aquest és un d'aquells llibres als quals he arribat primer pel seu autor i després pel llibre. Vaig començar a seguir en Jordi Campoy, a qui no coneixia de res, a Twitter intercanviant algun comentari i a partir d'aquí vaig veure que havia escrit una novel·la de títol suggerent (el violoncel sempre m'ha semblat un instrument molt romàntic, tot i que finalment em vaig decantar pel piano). En fi, que res, vaig agafar en préstec el seu llibre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt (si no la coneixeu us perdeu una gran biblioteca) i va ser començar la novel·la i no poder deixar-la.

L'Anne, una violencelista londinenca amb el cap als núvols i que sempre fa tard, amaga un secret que ni ella mateixa sap fins que un dia troba amagada, dins la seva vella funda del violoncel, una clau i un altre objecte. Preguntant a la seva mare si sap d'on pot haver sortit, s'adonarà que li està amagant alguna cosa de la seva pròpia vida. Encuriosida per descobrir, no ja la veritat darrera la clau, sinó de la seva vida, arribarà a Barcelona on, molts anys abans, als anys 70, un noiet tocava el violoncel.

Situada en dues èpoques i dos països, la de l'Anne als 2000 i a Londres i la del noiet, als 1970 i a Barcelona. La part de l'Anne és caòtica i divertida, però la del noiet és brutal, dura i emotiva. Però el millor de la novel·la és el final i quan comproves que totes les peces del trencaclosques van encaixant a la perfecció, fins i tot aquelles que no t'havies adonat que existien.

Ah! I no us perdeu la banda sonora del llibre!

Puntuació: *****

Que n'opinies tu? Deixa el comentari aquí 👇

dimecres, 2 de desembre de 2020

Una llampada viva. Fars i farolers menorquins


Una llampada viva. Fars i farolers menorquins. Raquel Iniesta i Benedicto. Cova de palla, 41. Institut Menorquí d'Estudis, 2020

Si t'agraden els fars i estimes Menorca, aquest és el teu llibre. Un repàs interessantissim pels 7 fars de Menorca de la mà dels seus farolers actuals o antics.

El que podria ser a priori un llibre molt específic per a un públic concret és en realitat un llibre molt amè i molt interessant que ens acosta a la realitat actual d'uns edificis que, per molt integrats en el paisatge que els tinguem, són uns grans desconeguts. El mateix passa amb els farolers i la seva professió. Algú sap què fa un faroler a part de tenir cura del far? No? Doncs aquí ho descobriràs i aprendràs un munt de coses que t'aproparan a aquesta professió en perill d'extinció i a uns edificis que són molt més que un punt de llum per a la navegació marítima, són un patrimoni de tots i totes, tan els de Menorca com els de la resta de Balears, de Catalunya o de tot el món. No els podem deixar perdre. Com seria la nostra costa sense aquests referents? No seria més trista? Us imagineu el Cap de Creus sense el far? No trobaríeu a faltar el far de Sant Sebastià o el de les Medes? Segur que sí.

Aquest treball, com he dit, és molt amè i interessant, molt ben tractat per la seva autora que es queda en un segon pla per donar veu als vertaders protagonistes. Només la darrera part se'm va fer una mica pesada, però s'entèn que estigui inclosa en el text pel tipus de treball que és, que ha de tenir un apartat més tècnic. De totes maneres aquesta és una part molt petita del llibre, el gran gruix es gaudeix molt.

Puntuació: *****

Que n'opines tu?

Deixa el teu comentari aquí sota! 👇


dimarts, 24 de novembre de 2020

Disset pianos

Disset pianos, de Ramon Solsona. Edicions Proa, 2019

Amb Ramon Solsona tinc una relació especial autor-lector: quan veig que publica un nou llibre tinc moltes ganes de llegir-lo, perquè escriu molt bé i té històries molt interessants. Però també té novel·les que no m'han agradat gaire o no he sabut entrar-hi i no m'han enganxat. Disset pianos està a mig camí d'aquestes, no puc dir que no m'hagi agradat, però tampoc que m'hagi entusiasmat.

Té una primera part, quan la Mei ha de vendre els pianos del títol, que t'enganxa i apareixen alguns personatges molt entranyables (tot i que tampoc pot ser que les coses siguin tan de color de rosa). Però llavors, quan ja s'han venut tots els pianos i s'indaga en el passat, em quedo amb la sensació de "tot això sobra". Hauria estat bé acabat la novel·la amb la venda del darrer piano. Entenc l'existència d'aquesta segona part més fosca que resol algunes de les incògnites de la primera, però no em convenç, argumentalment parlant, estilísticament està molt bé.


Puntuació: ***


Que n'opines tu?

Deixa el teu comentari aquí sota! 👇


divendres, 6 de novembre de 2020

Encuéntrame


Encuéntrame, d’André Aciman. Alfaguara, juny 2020

Atenció, spoilers!

Ens han venut, erròniament, aquest llibre com la continuació de la història d'amor d'Elio i Oliver. 

Mentira! 

Les 100 primeres pàgines estan dedicades al pare de l'Elio, en Samuel que, si bé està molt ben escrita i és realment maca, jo no he comprat aquest llibre perquè durant 100 pàgines m'expliquin la història d'un personatge secundari que ni em ve ni em va. 

Seguidament apareix l'Elio, també amb una història que no té res a veure fins que a les darreres 20 pàgines, finalment, es troben l'Elio i l'Oliver. Al·leluia! 

En definitiva, és un bon llibre que explica quatre històries: la d'en Samuel, la de l'Elio, la de l'Oliver i la de l'Elio i l'Oliver. Però que no me'l venguin com una continuació de Call me by your name.

Puntuació: **

divendres, 9 d’octubre de 2020

La desaparició de Stephanie Mailer


La desaparició de Stephanie Mailer de Joël Dicker, La Campana, 2018

Tinc un problema amb en Joël, el primer llibre que vaig llegir seu, La veritat sobre el cas Harry Quebert, em va agradar molt, però després vaig llegir El llibre dels Baltimore i em va decebre tant que vaig dir que no tornaria a llegir-ne cap més de seu.

Però em van deixar aquest i vaig tornar a caure. Realment puc dir que, tot i l'extensió (656 pàgines) me'l vaig llegir bastant ràpid i si tinc en compte que no em sentia identificat amb cap personatge i que el que passava a la història em deixava bastant indiferent, és tot un mèrit.

Tot i que no és bo i que es podria resoldre amb la meitat de pàgines i quedaria molt millor, passa bé, sobretot per a les tardes de migdiada de l'estiu que és quan el vaig llegir.

De totes maneres, a no ser que siguis molt fan d'en Dicker, estalvia-te'l. 

Jo ja puc dir que a mi no m'enxamparà més. O sí. Qui ho pot saber...

Puntuació: *

dijous, 3 de setembre de 2020

Unorthodox

Unorthodox, de Deborah Feldman. Columna, Barcelona 2020 

El llibre porta per subtítol "L'escandalosa història de com vaig abandonar les meves arrels hassídiques", però jo, d'escandalosa, no li he trobat res. Pot ser és perquè la sèrie de Netflix és molt bona i el treball de la seva protagonista, excel·lent, i ens fa esperar que el llibre segueixi el seu camí, però no. Comparat amb la sèrie, el llibre és molt més "light" o dit d'una altra manera, més real, més semblant a la vida real.

Cert que les condicions de vida, sobretot per a les dones, dins de la comunitat hassídica és extremadament dura. Ser dona és no ser res, no tenen dret a res ni a desenvolupar-se com a persona, sempre han de dependre d'un home (el pare, el marit...). Però la Deborah ja des de petita, no ho accepta i tot i que vol desempallegar-se d'aquest llast, li costarà anys aconseguir-ho i també moltes renúncies.

Si no has vist la sèrie, és un llibre molt recomanable. Si l'has vist, et donarà un altre punt de vista de la realitat allunyada del cinema.

Puntuació: ****

dimarts, 11 de febrer de 2020

Records del futur


Records del futur, de Siri Hustvedt. Edicions 62. Barcelona, 2019.

Siri Hustvedt, des que va publicar el seu primer llibre l'any 1982, Reading to you, ha anat consolidant la seva carrera com escriptora de forma imparable fins a arribar a un moment dolç de la seva vida laboral en el que, per fi, ja no se la coneix com a "dona de...", sinó pel que val ella mateixa com a escriptora. Prova d'això són les magnífiques Elegia per un americà (2008), L'estiu sense homes (2011) o Records del futur (2019).

I d'aquest últim vull parlar perquè Records del futur no és una novel·la a l'ús, sinó que està a mig camí del dietari, de l'autobiografia i de la novel·la. Però és la seva vida el que ens explica? Potser sí o potser no, la veritat és que ens és igual perquè el que ens interessa és el que - i com - ens ho explica.

En ell acompanyem la S. durant un any de la seva vida, des del moment que arriba a viure a Nova York procedent de Minnesota l'any 1978, ingènua, innocent i plena de somnis, fins que, un any més tard, ha crescut - o l'han fet créixer - i endurir-se.

I el millor de tot és que l'acompanyem amb la visió que té ella mateixa als 23 anys amb els diaris escrits en el moment i la visió, des d'una mirada adulta i madura, que té ella en l'actualitat del que li va passar durant aquell any i dels sentiments que li provocà i que encara conserva després de tants anys.

Per tot això el llibre és una delícia de llegir

Puntuació: ***** 


dimecres, 22 de gener de 2020

Els mastegadors de Cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****



divendres, 20 de setembre de 2019

La Casa Alemanya


La Casa Alemanya, d'Annette Hess. Columna Edicions, abril 2019. Traducció de Judith Raigal Aran.

Valoració personal

Són necessaris més llibres sobre l'Holocaust? Crec que avui en dia, amb la que ens cau al damunt, sí. De totes maneres La Casa Alemanya no és un llibre sobre aquest terrible fet del segle XX, sinó que, donant-li un altre gir diferent, és una novel·la sobre les conseqüències que va tenir l'Holocaust pels alemanys descendents dels qui el van provocar o, amb la seva passivitat, permetre.

L'Eva no sap què va passar a Auschwitz. Viu feliç en el seu món idíl·lic en una Alemanya dels anys 60 que ja s'ha començat a recuperar dels estralls de la guerra i que ha decidit deixar els records del passat traumàtic tancats amb clau en oblidades habitacions fosques del cervell de cada persona. Però comença el judici contra els responsables del camp d'extermini i l'Eva es contractada d'intèrpret. A partir d'aquell moment la seva vida, el seu petit món feliç trontollarà al descobrir la veritat del que va passar, del que va fer la gent amb qui parla cada dia, dels seus veïns, dels seus pares...

La veritat és que al principi del llibre l'Eva se'ns fa antipàtica, una fleuma a qui li falta empenta per fer res i això fa que no empatitzes amb ella i la història se't faci a estones pesada. Però a poc a poc, a mida que ella evoluciona, el llibre també ho fa i arriba a enganxar-te bastant.

Puntuació: ***

Sinopsi editorial:

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

dimarts, 10 de setembre de 2019

La mort del comanador 1 i 2


La mort del comanador, d'Haruki Murakami. Editorial Empúries, gener 2019. Traducció d'Albert Nolla Cabellos.

Valoració personal

Murakami ha passat de ser un escriptor molt valorat i apreciat per gairebé tothom a començar a ser menyspreat per algunes persones. Jo no sóc d'aquests darrers. Per a mi, Murakami és un mestre. Si bé hi ha alguns llibres d'ells, sobretot de la seva primera etapa recuperats recentment en català, que no m'han convençut, tot el que ha escrit des de la seva magnífica Tòquio blues (Norwegian Wood) m'ha entusiasmat.

Aquesta novel·la, La mort del comanador, tot i no ser una gran obra, torna a recuperar l'esperit Murakami 100%. Aquella barreja de realisme màgic envoltat de no se sap quina atmosfera estranya que dota les seves històries d'un misteri suau que t'endinsa a poc a poc cap a un món interior, el de l'autor, però que no deixa de ser el teu propi món interior i, quan te n'adones d'això, et sorprèn. Com s'ho ha fet per aconseguir-ho? Aquí rau la seva genialitat.

A mi, amb Murakami, em passa una cosa curiosa: començo a llegir-lo i quan porto unes quantes pàgines, 20 o 30, penso "si no ha passat res i no puc deixar de llegir". És aquesta la seva màgia. No sé com s'ho fa perquè no passi gairebé res a les seves històries i no puguis deixar de llegir.

Puntuació: ****

Sinopsi editorial:

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament.
El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant campana que no sap d’on ve. En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.